Capellà i militar... dues paraules antagòniques? No en absolut, militar és un adjectiu que denota la pertinença dels meus feligresos. Estic al servei de l’exèrcit com a comunitat cristiana concreta, important servei a més si tenim en compte el risc que el col·lectiu sol assumir pel bé comú. El capellà castrense sempre actua oferint un servei de pau ja que els militars estan precisament per defensar la pau, és aquest un concepte que convé tenir clar. Si no fos així no parlaríem de militars sinó d’assassins i res te a veure una cosa amb l’altra, tampoc el capellà tendria sentit al servei d’un grup de gent violenta. No, el capellà està al servei religiós d’una gent que té com a objectiu defensar la pau perquè tu i jo puguem desenvolupar la nostra vida amb normalitat, amb la pau que necessitam. En definitiva el capellà castrense vetlla per la part espiritual  i humana de la gent que li ha estat encomanada.

I darrerament també de l’Oratori... reconeixeràs que és una mescla peculiar: Realment és una cosa un poc pintoresca (riu) he de reconèixer que sempre he estat un home de fe, religiós, a la recerca de Déu i amb una profunda esperança. Essent sincer em preocupava un poc la meva pròxima jubilació de la vida activa. Estic sotmès a disciplina i jurisdicció militar però som conscient que el temps passa i sols em queden tres anys de servei actiu.  No em veia acomodant-me a fer de capellà-senyor-mallorquí sense preocupacions ni tasques concretes. No he nascut per no fer res, sinó per servir a l’Evangeli en els germans, aquesta era i és la meva autèntica il·lusió. A més, vull que quedi clar, cerc el descans del guerrer per poder estar més íntimament amb Déu els darrers anys de la meva vida. Això mateix que faig ha estat una constant en molts capellans castrenses quan s’han jubilat. He conegut en aquesta situació companys que després d’una intensa vida militar han entrat a la Trapa, a l’Ordre Benedictina... i tantes altres! Vull destacar al p. Juan Fernandez, que va ser vicari Castrense a Balears els anys 70 i que visqué els darrers 25 a la Trapa de La Oliva de Navarra... tot un exemple per mi, el visitava sovint, morí amb molta pau i repetia moltes vegades el concepte del descans del guerrer. Res l’interessava més que Déu, jo ara em trobo en aquesta situació.

Entrant a l’Oratori saps que també retornes a Mallorca de la que sortires fa molts anys: I tant, fa uns 35 anys que vaig sortir de Mallorca, això de fet suposa un total desconeixement de la realitat eclesiàstica mallorquina, son molts anys. D’altra banda també és cert que no puc imaginar-me no tornar a Mallorca, les arrels pesen molt.

Pesen més quan un és de ca n’Alomar? Efectivament, sí, pesen més pel component familiar, d’una família molt antiga a Mallorca que sempre ha estimat la terra, els costums, les tradicions... en definitiva una família de la terra i per a la terra. Pertànyer a les nostres famílies ens dona a tots raó de la nostra història, a mi això em pesa en positiu, però reconeguem que pesa molt. És un pes que em fa feliç, estic molt content de les meves arrels com supòs que tothom té una especial predilecció per les seves. I pel que demanes et diré que ningú elegeix el lloc on ha de venir al món, naixem on naixem.

Quan comentam a la gent la teva incorporació a l’Oratori de Porreres posen cara de sorpresa... és un Oratori petit, al centre de Mallorca... estàs segur de voler viure a un poble com el nostre? Parlem clar, jo som i em consider de Ciutat però la meva família prové de Muro i Campos, i per la part de ma mare de Santa Maria, vols que et digui? La gent és d’on viu i jo durant tota la vida he anat i vengut  d’aquests pobles a Ciutat... no hi ha res estrany; això per no comentar que les distàncies avui son ridícules i les carreteres molt bones. A Mallorca actualment no hi ha distàncies, puc desenvolupar activitats a Ciutat i viure a Porreres, com tanta gent que treballa fora, van i venen cada dia i no passa res. Contant també que estic avesat a distàncies molt més grans a la península. En definitiva, no sols no es un problema, és un alliberament, m’encanta poder fer vida de poble tot i que no renuncio a res de Ciutat.

Em contes una mica el teu camí fins el dia d’avui?  El meu camí real comença el dia de la meva ordenació sacerdotal. A partir d’aquell moment les dades més destacables son  l’oposició d’Estat que m’incorporà a l’exèrcit com a capellà castrense. Altres cosetes serien... (pensa i somriu) el doctorat en Dret Canònic a Comillas i la llicenciatura en Teologia Moral a Navarra. Com dic son cosetes, tal vegada lo important del meu ministeri castrense ha tengut dues parts molt definides, la primera -a l’ús d’aquells moments- capellà de quarter fins l’any 1991 quan esclata el conflicte del Golf Pèrsic; en aquell moment comença la segon part -no sols meva sinó de qualsevol capellà castrense d’aquells moments- Vaig tenir el privilegi de ser el primer capellà destacat a missions fora del territori nacional després de la guerra d’Ifni l’any 1957. He estat al Kurdistan després dels problemes d’en Sadam Hussein amb als kurds, precisament a l’antiga Mesopotàmia entre els rius Tigris i Eufrats on la sagrada escriptura col·loca el paradís terrenal... una passada, no m’ho hagués imaginat mai! Quan tornàrem a Espanya després de moltes aventures va esclatar la guerra més cruenta d’aquests darrers anys, la dels Balcans, un fratricidi total i absolut! Vaig estar 27 mesos, temps suficient per conèixer quasi pam per pam la geografia de Bòsnia i Hercegovina, vaig fer moltes amistats i gran part del cor m’ha quedat allà. Record amb afecte especialíssim l’orfenat dedicat al papa Joan Pau II que dirigien les Germanes Missioneres de la Família Ferida... Sempre pens en ells, en els infants acollits i en les religioses, és una experiència dura, molt dura però molt humana. Dins la meva cambra de l’Oratori de Porreres tenc un quadre pintat a l’oli per aquells infants, representa la meva arribada en paracaigudes amb la seva mirada infantil... molt emocionant.

Poc temps després Kosovo,  a Peck, antiga seu del patriarcat de Belgrad, Sèrvia, per a mi una experiència enriquidora el contacte amb l’Església Ortodoxa. Després Albània, altra volta a Irak, Afganistan i Líban... Molts records! Pràcticament han estat deu anys que m’han marcat molt, sempre positivament. Parafrasejant sant Pau als Romans: Als qui estimen Déu, tot el que passa succeeix per bé.
            Després de 16 anys a la Brigada Paracaidista i a causa del meu ascens militar vaig ser destinat a l’acadèmia d’enginyers de l’exèrcit de terra a Hoyo de Manzanares, a Madrid, destí interessant, centre de formació d’oficials i suboficials que després anirien destinats a distintes unitats del territori nacional. També per motiu d’ascens vaig ser destinat a Sevilla on estic actualment com a Vicari Castrense, amb jurisdicció damunt: Extremadura, Andalusia, Múrcia, Ceuta i Melilla, com veus les distàncies entre Porreres i Palma no em preocupen (riu).

I a Mallorca no vengueres mai? Sí, al començament vaig estar uns dos anys al C.I.R. que hi havia aleshores a Mallorca, el General Asensio. Això fa que encara tengui molts coneguts entre els joves de Mallorca i fora Mallorca d’aquella època que feien allà la instrucció al servei militar, aleshores obligatori, on el capellà castrense tenia una funció d’ajuda molt clara i útil.

I perdona la insistència, però parlem un poc de les raons que et duen a l’Oratori: Bé, a més del que he dit més amunt vull afegir que gràcies a Déu l’Església és molt rica en carismes i he trobat el meu lloc a l’Oratori de Porreres imbuït per l’esperit de sant Felip, esperit alegre i ple d’amor cap a Déu i els altres. Vull remarcar que l’Oratori contempla la autonomia de les seves Congregacions, al final l’atracció em vengué cap a l’Oratori de Porreres, una mica al marge del “renou del món”  com diria fra Lluís de Granada, i un lloc de trobada amb Déu amb un poble al qual servir.
            Vull comentar que sempre he cregut moltíssim en la Divina Providència. Ja ho veus, vaig conèixer aquest oratori concret de forma quasi casual i em va impactar, tal volta per la seva senzillesa i manca de pretensions, un lloc normal amb gent normal que em permet ocupar-me de les meves qüestions familiars i assumptes temporals sense problemes, a això em referia quan parlava dels distints carismes. Sant Felip va voler això precisament pels seus fills, com consta de forma ben clara en les seves Constitucions. Amb una paraula, pel que a mi fa com anell al dit.

Altra possibilitat hagués estat tornar a Mallorca i ajudar a una parròquia... Com a possibilitat no es pot negar, però la veritat es que això no entrava als meus esquemes tot i que tampoc tenc cap prevenció cap a aquest servei que apuntes. Mira, abans de demanar l’entrada a l’Oratori vaig pregar molt, demanava a Déu que em mostràs un camí i... bé, el va mostrar i som aquí gràcies a Déu i molt content. La meva entrada és fruit de la pregària.

Ara ja quasi em fa vergonya, però aquesta és una plana en la que solem demanar una recepta de cuina i tu de cuiner... No en tenc ni idea ( riu)...  faig cosetes per sobreviure però d’aquí no pas. De tota manera reconec que si m’he de posar a la cuina no em sap greu, m’agrada ajudar si puc.

Una il·lusió que puguis comentar-nos: Ho dic de tot cor, ser un home de bé com m’ensenyaren els meus pares, un bon capellà pietós i proper als altres. No m’interessa res més, ni ara, ni tampoc de jove vaig desitjar altra cosa.

I de sentit d’humor com vas? M’imagin que ho demanes per l’Alegria de la que parla Sant Felip. Idò mira, crec que vaig bé. A l’Oratori de Porreres tenim un bon rebost de sentit d’humor, reim molt i procuram adaptar-nos a la gent que s’acosta a la casa. Vull comentar que el nou beat John Henry Newman, fundador de l’Oratori de Birmingham ja tenia aquesta tècnica de relació humana atenent a l’altra com a persona concreta. En aquell moment era una tècnica innovadora però vist el que sabem d’ell li donà un molt bon resultat, en definitiva es tractava de seguir les passes de sant Felip, Cor ad Cor loquitur com deia el seu lema cardenalici. Això sense amor i humor es dificilíssim.

Un titular per acabar aquesta entrevista: Servir a Déu a través dels germans i fer-ho amb caritat i alegria. No és meu, es de sant Felip Neri però suposa un bon projecte que amb gust el faig meu.