Perquè no m’expliques un poc la teva experiència com a docent? Vaig exercir en tots els nivells, tant primària com amb gent major, sempre a col·legis catòlics com per exemple l’institut Bisbe Mora, primer bisbe de Califòrnia i llinatge molt freqüent a Porreres. També em vaig dedicar a l’ensenyament musical. Quan era infant vaig cantar a un cor, perquè ens entenguem, era una escolania com la dels Blauets de Lluc, cantàvem cada dia i els diumenges tres vegades.

Al final, després de mirar molts de llocs per viure elegires Porreres... Soc col·laborador de Protecció Civil, la veritat es que això m’ha permès conèixer i contactar amb gent de molts de pobles, tenia informació de com era aquest o aquell poble i sí, vaig elegir Porreres, certament visc en sentit ampla i positiu del terme: col·labor encara ara amb protecció Civil, disfrut ballant ball de bot i participant a la colla de geganters. A més, també som d’una colla castellera.

En poques paraules, no t’avorreixes... No (riu) no tenc temps per avorrir-me, a més de tot això encara donc alguna classe d’anglès a ca nostra.

La teva formació ha estat profundament religiosa... Sí, sense cap dubta. Els catòlics a Escòcia som minoria. Ja d’infant l’escolarització fou tota religiosa a dins l’àmbit jesuític AMDG (Ad Majorem Dei Gloriam). Ja ho veus, jo vivia no lluny d’una escola franciscana fundada com una missió de Fra Sitjar, d’origen porrerenc... ma mare va considerar que no em convenia, volia més disciplina... Al final ja ho veus, he aconseguit viure al poble de Fra Sitjar. Quan vaig a la Sala i veig el seu retrat em fa molta gràcia.
A més d’aquesta formació infantil vaig viure la religió de formes distintes. La meva estada a Mèxic em serví per constatar les grans diferències entre els catòlics. A Mèxic hi ha molta superstició, és quasi una religió sincrètica, mescla de religió catòlica i ritus indígenes.

I conserves les teves conviccions religioses? Mira (s’ho pensa) diré que amb dubtes... no accepto la infal·libilitat del Papa, i en canvi no tenc cap problema en quan al Magisteri de l’Església. Dit això vull manifestar la meva predilecció pel concepte d’una Església universal exemplificada en el ritus Tridentí que universalitza la litúrgia i la fa comprensible a tothom, fins i tot quan no es coneix la llegua en que es celebri. El llatí, és una llengua que consider molt adequada a les parts pròpies de la litúrgia. La proclamació de l’Evangeli, així com l’homilia cal fer-la en la llengua de cada lloc per facilitar-hi la seva comprensió.

Podem parlar encara d’altres aspectes de la litúrgia, per exemple el musical, hi ha dos tipus de música: l’adequada i bona, i la no adequada i dolenta. El cas es que la tradició de l’Església casa molt malament amb la música moderna. Per posar un exemple, el “Pop” no és només inadequat i passa ràpidament de moda, és que a més no es pot comparar amb els grans himnes en llatí o en vernacla que ja han resistit el pas del temps. No estam per complaure els gustos actuals, tot això passarà.

Altra cosa de la que podríem parlar es de la figura del prevere. No m’agrada gaire la idea de que el capellà és un més a dins la comunitat, no m’agrada aquesta idea. El capellà ha de ser un líder carismàtic, el cap de la comunitat i representant de Crist. Si muda el seu paper i perd la seva funció tot es curtcircuita i s’empobreix, no sols ell com a prevere, sinó sobretot la comunitat que li ha estat encomanada.

Altra problema relacionat és la manca de formació del capellans, en general mantenen un discurs apropiat pels infants però no per a gent adulta de pensament madur. Tal volta sigui manca de formació o tal vegada una puerilització de la pràctica religiosa, o tal vegada respongui al fet que a Espanya el sacerdot ha de redefinir el seu paper.

No fa massa anys hi va haver-hi una connivència total de l’Església amb l’Estat, això no va ser bo i crec honestament que encara avui estam pagant la factura d’aquella desafortunada unió. Acab aquest punt dient que l’Església te molt de patrimoni en mobles i immobles, molta riquesa en edificis i terrenys. Manca però riquesa espiritual, humana, formativa i sobretot intel·lectual.

I per tant em podries dir algunes carències de l’Església Mallorquina? Mira, ja he dit abans que el prevere ha de ser un líder carismàtic, ara afegesc que a més a de ser proper a la gent, això no és una contradicció. Si té carisma sabrà fer-se amb la gent sense perdre la seva identitat, es tracta que sigui “Suaviter in modo fortiter in re” o sigui suau en les formes i ferm en les conviccions.
Es que si no és així, si el capellà no “imposa” el seu sacerdoci pot succeir que es converteixi amb facilitat en un element decoratiu mort, igual que un vitrall, una estàtua de pedra o fusta o els altars laterals no utilitzats. Això resulta molt clar en festes que s’han popularitzat molt com per exemple la festa de Sant Antoni. La veritat és que quan un veu aquesta festa se’n tem que tot és com una obra de teatre, el capellà és un element decoratiu. Probablement feria el paper molt millor un vertader actor contractat per fer aquesta funció.

En realitat la benedicció dels animals, es a dir, posar-los sota la protecció divina és el de menys, allà del que es tracta es de fer una desfilada i que hi hagi una figura de capellà que tant se val si es de carn com si la pintam de cartó, fa la mateixa planta.

El mateix passa amb festes com la de Sant Sebastià, la Seu s’omple de gent i polítics, però el bisbe apareix com una peça més del decorat, aquest dia toca tenir un bisbe i s’hi te, la cosa es llastimosa, hauríem de trobar la forma de reconduir les festes perquè lo religiós tengués la significació que mereix. El bisbe, els capellans no han de ser funcionaris ni sols administradors de sagraments, molt manco peces ornamentals, han de tenir vida pròpia des del seu sacerdoci i en el lloc on estan, en les comunitat en que treballen, i del que es tracta no és de que la comunitat o una part de gent de la comunitat s’apropiïn del capellà, sinó de que el capellà se guanyi el poble per acostar-lo a Déu.

Els bisbes i els capellans no han de ser sols repetidors del que han llegit, s’han de identificar amb el text i han d’anunciar el que suposa el text en la seva vida. No han de repetir paraules sense contingut, en definitiva, no sols han de “llegir-nos” la paraula de Déu, l’han de proclamar des de la pròpia experiència, amb els seus sentiments... repetesc, amb la seva pròpia vida.
Saps, algunes vegades tenc la impressió que el bisbe o els capellans no sàpiguen funcionar sense un mestre de cerimònies per tot. Sembla que no tenguin iniciativa, i al final hi ha la percepció de que la seva funció la pot dur a terme qualsevol idiota mentre tengui un guió.

Sols com a anècdota. Record un viatge del papa Joan Pau II a Escòcia, un lloc del qual ell desconeixia tots els idiomes locals. El mestre de cerimònies l’havia d’apuntar constantment assenyalant les línies en el missal... llastimós!

Cal revisar també la forma de transmetre, no podem proclamar la Paraula de Déu en to monòton i sense inflexions. Quan jo era escolanet ja veia clara la diferència entre llegir i proclamar. Si el sacerdot s’ha estudiat el que ha de dir ho farà tot millor. La mirada, els gestos, el to de veu, la postura del cos... tot comunica, tot forma part de la transmissió.

Bono, ara ja en to de broma... la veritat és que físicament te sembles un poc al papa Benet XVI... Ok, es cert, en la meva presentació del facebook apareix una foto del sant pare, diuen que mos semblam, crec que és cert. Vull dir que jo no som responsable d’aquesta idea, ho és Mn. Josep Sastre, sacerdot de Porreres (riu). Tot començà un dia que ens trobarem a la botiga, s’acostà m’agafà la ma i la besà dient-me “Santedat”, la gent no ho entengué però Mn. Pep Sastre assenyalà una foto del papa que sortia al diari, tothom ho va entendre i vàrem esclafir en rialles un poc nervioses.

Molt be, a més de tot el que hem parlat m’has de donar una recepta de cuina... saps alguna cosa d’això? Bono, depèn, te serveix una recepta mexicana?

Sí, em serveix. Idò te diré com son les “quesadillas”. Agafo dues “tortitas” mexicanes, els pos al damunt una pasta de pitera de pollastre amb mozarella, espècies al gust perquè a Mallorca no sou tan entusiastes del coent com a Mèxic, quasi recomanaria qui hi posàssiu la meitat del que empren els mexicans. Al damunt s’hi posa l’altra “tortita” i es gratina uns minuts al forn, es tallen en sis o vuit racions i... a menjar!

Vaja, no te compliques molt a la cuina, no? Val, ho accepto, però vull dir que és impossible visitar una casa mexicana i sortir sense menjar res. O per dir-ho des de Porreres, és impossible escapar de la cuina del convent de Sant Felip sense haver menjat un bon plat de paella (riu) per parlar be de cuina s’ha de fer amb talent!