Fa molt poc celebrareu els cinquanta anys de matrimoni… una bona festa? Son molts d’anys, la festa ens va agradar molt, moltíssim perquè els convidats eres amics i sobretot la família, va ser una festa preciosa.
I tu Rafel, vares fer feina molts d’anys a Can Ros... que hi recordes? Durant 47 anys hi vaig treballar, ho vaig passar be, tot i que en realitat va ser tota una vida fent feina. Vaig començar als dotze anys... i vaig acabar als 59 per problemes de salut.
I als dotze anys... no era explotació infantil? No sé que era però te puc assegurar que no quedava més remei, en aquell moment l’escola es valorava poc i a la feina també apreníem. Saps, la feina era essencial, ajudava a l’economia familiar, en aquell moment no hi havia gaire coses i un sou més o manco era molt. No es parlava d’explotació infantil, les famílies parlaven de tirar endavant així com podien.
I sé també que durant anys vares fer d’escolanet... dels 9 als 12 anys a la Parròquia servia 5 o 6 misses cada dia, començàvem a les 6 del matí i fins a les 9. En aquell temps hi havia uns 12 0 13 capellans a la Parròquia, i a Sant Felip al manco 6. Eren molts, la gent acudia molt a l’església, les activitats que es proposaven trobaven bona resposta en la gent probablement perquè hi havia poca oferta d’altres coses però també i sobretot perquè la gent era més creient.
I en pocs anys tot va canviar... no? I tant, a la dècada dels anys 70 tot va acabar. La vivència de fe va desaparèixer del poble, l’Església va canviar molt en poc temps i la gent va quedar molt despistada, moltíssim. Varen voler fer una església més acostada al món, però el món no s’aturà i tanmateix es fa ver enfora de l’església. No hi va haver punt de contacte i tot acabà. Abans era un gust, els rencs de l’Església, -i te parl de la Parròquia que és molt gran- eren ben plens, havien d’empènyer per passar, era un gust.
Ara diuen que val més poca gent i bona... No, no estic gens d’acord, el cel no és per a un grupet molt bo, és per a tots, vells, joves, bons i per ventura els qui no ho son tant si es penedeixen, per a tothom... això és al manco lo que ens heu ensenyat. Si feim una església de gent perfecta... no sé... ho passam molt be perquè tots els qui hi ha son dels nostres, el problema es que “els nostres” son molt pocs. A mi em fa pena. Més que pocs i bons l’única cosa que trobam son les mateixes cares, no som pocs i bons, som pocs i punt, una llàstima. Més valdria trobar l’església amb més gent encara que no siguin tan perfectes ni tan bons... enyoram l’església del poble, de tot el poble. Caramba si és que fins i tot a pareix que mos guarden el lloc de seure, si no venim queda buit perquè no hi ha ningú més que el pugui ocupar. Me fa molta pena, i per molt que vulguin, els pocs i bons no omplen el buit dels altres.
|
|
Idò perquè se formen grups? Crec que se formen amb bona intenció, per provar de fer les coses millor, però el resultat no és bo. Fa l’efecte que “els bons” fan fugir a la gent que no es del grup. O sigui que la cosa va tenir bona intenció al principi però la realitat ha estat dolenta. Jo no me sent part d’un grupet ni m’hi vull sentir. Jo vull ser d’allò que deim al credo, d’Una (Església) Santa Catòlica i Apostòlica, d’aquest grup gran jo hi vull ésser, d’un grupet... no gràcies!!. Els grups petits per la seva banda tampoc són el que es volia fa uns anys... somiarem i planejarem coses pensant en molta gent. Tenim grups petits però gent... no en tenim. El futur no ha estat com esperàvem i fa tot l’efecte que encara volem seguir en la mateixa direcció... no ho entenc, la direcció que duim no te sortida i seguim igual que als anys 70, això sí, llavors encara quedava gent, ara ja la majoria son morts i darrera no ve ningú... som caperruts!!.
Però ara que som tan pocs els grups petits ajuden a fer millor algunes coses, hi ha grups de lectors, grups de fer net, grups de música... Tot lo que vulguis, si no hi ha gent que vagi a l’església, a missa, els grups no serveixen de res, encara més, tu dius que hi ha un grup que llegeix, un grup que toca i un grup que fa net... i la gent?? Que fa la gent?? Idò jo t’ho diré, la poca gent que hi anam escoltam al lector, al músic etc., però ni llegim la Paraula de Déu perquè no ens heu format per fer-ho ni cantam les cançons perquè no les ensenyau... L’esforç s’ha de fer per recuperar gent a l’ampla, no per fer més i més grups. Les esglésies pareix que estan en mans de grups, fins i tot els capellans pareix que heu d’escoltar i obeir als grups... me sembla que això no acaba d’anar be, el capellà es pot aconsellar, però la responsabilitat de que la parròquia o el convent funcioni és seva i no de cap grup. Convé que ho tengueu clar!
Idò no em de fer grups? N’hem de fer si aquests grups ajuden a tenir gent que no sigui del grup, si atreuen a l’Església a la gent que no hi va, si eixampla la comunitat. Si quan feim el grup ens quedam solament amb ells... no ho feim be, i resulta curiós que quanta menys gent hi ha més ganes sembla que hi hagi en fer-ne. Es que no s’entén.
Serà idò que som caperruts com heu dit... però vaja, no ens enfadem massa i contau-me alguna recepta de cuina senzilleta i bona... val? Clar que val, te diré com feim la coca de trampó (amanida). Mira, fas un bon trampó amb ceba, tomàtiga, pebre verd... ho trempes tot amb un bon raig d’oli d’oliva i la sal que t’agradi. La pasta que jo faig és molt senzilla i bona de fer: Agafes un tassó petit (mida de vi) d’oli de girasol, el mateix tassó d’aigua amb gas, i hi poses la farina que admeti. Si no la fas molt forta la tendràs millor d’estirar damunt la llauna. Quan ja la tens estirada, primeta i amb una mica de vorera, hi poses el trampó damunt la pasta i al forn. Tot d’una que la base sigui cuita la pots treure i quan hagi refredat un poc... a menjar! A l’estiu feim espesses vegades aquesta coca, amb una mica de sobrassada per damunt encara queda més gustosa. Es bona de fer i agrada a tothom.
Que per Déu sigui beneït i que ens faci bon Profit... Amén!!
El bon rector Joan solia afegir: “I que no surti per allà on ha entrat” (rialles)
|
Oratorio de Sant Felip Neri de Porreras © 2009