Per la teva feina tractes molt amb el públic... fàcil? difícil? Trobes de tot, el tracte amb el públic no és senzill, en general manca educació i sobren nervis... Saps que hi anam de rebotats!!!

Quines coses són les que ens posen més nerviosos? la manca de temps, el ritme de vida fa que ja ens aixequem estressats.

I això que vivim a un poble... Sí es cert, però això no evita que duguem estrès. Moltes vegades els estats d’ànim els paguen els altres, no en tenen cap culpa però ja ho veus.

I per trobar la tranquil·litat... com ho feim? Jo per trobar-la he d’anar a fora vila, davall un arbre amb un llibre i música d’en Julio Iglesias de fa cinquanta anys (riu) se que és una música antiga però m’agrada molt. El contacte amb la natura, sentir el vent entre les branques dels arbres... sí, això em dona pau!

I la religió... Molta, per a mi es la millor companyia que puc tenir, es allò que possibilita sentir la presencia de Déu devora mi... saps, una cosa que em manca es poder escoltar la veu de Déu amb claredat... ja sé que sempre hi ha resposta, Déu ens parla, però m’agradaria trobar respostes clares i aviat... Sí, Déu sempre parla però molt sovint no sabem com escoltar-lo.

Hi ha gent que creu que resar es una cosa buida... no sols no es una cosa buida sinó que es una quelcom que omple. En moments de dificultat a mi és el que més m’ha ajudat. Resar no és un monòleg, és un diàleg amb Déu que t’escolta i Déu no és una idea, és un Déu Pare, un Déu d’amor, molt pròxim, molt humà... Es molt curiós, quan les coses funcionen i no hi ha problemes sembla que tens un caramull d’amics i que pràcticament ets indestructible. Quan les coses ja no van tan be te n’adones que els amics no son tots els qui pensaves. En aquests moments valores moltíssim les bones amistats i situes la fe en el lloc fonamental de la vida, el diàleg amb Déu suposa la diferència entre la desesperació i l’esperança.

Si la teva família no hagués estat cristiana i practicant... crec que la família és molt important, per a mi ho ha estat i personalment crec que val la pena fer un esforç per donar a conèixer Déu a dins les famílies. Quan jo era nina anava a missa perquè la padrina em donava una propina, després de major no vaig necessitar els cinc duros de la padrina, el que necessitava era estar a la presencia de Déu. Ho necessitava i ho necessit.

El teu camí per acostar-te a Déu ha estat... El sofriment!!, he patit i això m’ha fet madurar, créixer, en definitiva ésser més persona. Es des d’aquesta experiència des d’on la meva fe s’ha estructurat. M’identific amb la creu de Jesús, sé que des de la seva passió Ell m’acompanya en els moment difícils.