La dècada dels quaranta… et senta bé? Tota època és bona, és la mitjana estadística de la vida, als quaranta tens una certa distancia d’algunes experiències i encara amb prou horitzó per endavant si Déu ho vol. La crisi dels quaranta en el meu cas ha estat una crisi positiva.
I la crisi que estam vivint... Si parlam de la crisi econòmica és un cicle, així com entram sortim, no passa res. Si del que parlam és de la crisi de valors, la cosa ja no és tan senzilla. Tanmateix la paraula crisi significa canvi, pot ser un canvi positiu. Altra cosa és el que la societat vulgui o cap allà on prengui, en aquest sentit ja no som tan optimista, però vaja deixem-ho estar en que tot forma part de la condició humana.
Quan vens a missa amb la teva família destaques... hi ha poca gent de la vostra edat... No és que hi hagi poca gent de la meva edat, és que hi ha poca gent de totes les edats excepte d’una: els que visqueren la religió com a quelcom molt important. Actualment la gent vol viure coses vàcues, creuen en les estrelles o coses semblants, però no s’accepta gaire be l’experiència religiosa seriosa perquè és exigent. La poca gent que hi ha a missa és reflex d’un moment social ben concret. Per a molts, la gran excusa és la manca de temps. Es un tòpic que l’usam moltíssim quan ens interessa.
I aquesta generació que hi ve, es a dir la gent major... els ajudam a ben morir o feim alguna cosa més? Als majors no els podem deixar de mans perquè son els qui ens van al davant, cal anar alerta als canvis excessius perquè despisten als majors i no ens acosten a ningú, els canvis no sempre son bons o necessaris, hem d’anar molt alerta a creure que les institucions han de canviar al ritme de la societat... Això és un absurd, la religió no pot ser un element de moda variable. Mira, cap religió es mimetitza gaire bé amb les modes, i totes cerquen fidelitat a la tradició perquè en la història tot té un motiu, un perquè... per exemple el llatí, aquesta llengua convertí el Cristianisme en el seu moment en una religió universal i això no ho hem d’oblidar. Oblidar tradicions no sempre suposa progrés, i alguna vegada suposa un empobriment de continguts. Voler enganxar amb la societat com una qüestió de marketing sols conduiria a la prostitució de l’Església. Algunes vegades pens que, quan el Vaticà II va intentar obrir les portes de l’Església per a què la gent entràs, al final el que ha aconseguit ha estat l’efecte contrari, que la gent parteixi. Així tenim ara les esglésies de buides. Ens ho hem de revisar.
Si dius això t’acusaran de preconciliar, i el moviment postconciliar es molt bel·ligerant... Ho sé, però afortunadament ells no me paguen la nòmina (riu amb ganes) La tendència, la direcció del Vat. II s’ha demostrat com un fracàs. Chesterton deia que la religió catòlica és la bona perquè és la vertadera. La religió ha de procurar que la societat canviï, ha de vertebrar la societat dins el seu moment històric de llibertat religiosa, democràcia, etc. però anant alerta, la religió catòlica no es ni una ONG ni una teràpia antidepressiva, essencialment és una columna vertebral entorn a la qual es pot construir un món, una societat alternativa. La religió ha de voler que la societat s’orienti cap a l’Ideal religiós, i per tant fracassa estrepitosament quan en lloc d’això es mundanitza per estar més de moda.
A més vull afegir que més enllà de preconciliars o postconciliars la part transcendental del catolicisme és la gran assignatura pendent entre els creients. Acceptam molt bé la tasca social de l’Església, o la part missionera, però si demanam a un creient si de cor creu que Jesucrist és el fill de Déu no sabrà que contestar. Si a l’ideal evangèlic el desconnectam de la part transcendent tendrem una ideologia política, però no una religió.
|
|
I els joves… estan molt despenjats de tot això perquè la generació dels seus pares també es despenjaren i no hi ha connexió. Hi ha un llibre interessant de William J. O’Malley titulat ¿Creer Hoy?(editorial Sal Terrae). El seu plantejament inicial és que molts de la nostra edat teníem una bona formació des de la infantesa, escola, catequesi etc. Molta gent, per motius diversos, es va despenjar d’aquest dipòsit de la fe, i ara el drama és que si un vol tornar l’única cosa que tendrà seran els records de la infantesa i clar, son records molt limitats i pobres. Vivim dins una societat científica i tècnica molt desenvolupada... com podem presentar-nos amb arguments infantils?... necessitam amb urgència arguments de fe per a gent adulta, no per a infants ni per a adolescents. Haver de tornar a la religió catòlica, a la praxi cristiana des de la concepció i mirada infantil de fa vint, trenta o quaranta anys es ridícul, no omple a ningú. Hauríem de poder trobar amb facilitat un magisteri adult i adient per aquesta gent. Cert que hi és, ho sé, però si s’ha de fer un esforç de difusió és en aquest sentit. Aquesta gent no anirà a estudiar els pares de l’Església, però tampoc no els podem mantenir amb la realitat pueril que en un moment estudiaren i conegueren, però que els ha tornat petita, esquifida i molt llunyana.
Imagina’t que una persona de mitja edat torna a l’Església després d’anys de llunyania i es troba una senyora de 60 anys tocant el Cumbayà amb la guitarra... Segurament no li importarà massa trobar a la senyora de la guitarra. Jo vaig estar anys allunyat de l’Església, quan hi vaig tornar vaig trobar gent cantant encara el Cumbayà, no m’importà massa, prou feina vaig tenir en haver d’aprendre les oracions de bell nou. No crec que a la senyora de la guitarra se li hagi de donar més importància. Altra cosa és que descuidem els aspectes més importants de la celebració. Els ritus són molts importants, són el que cohesiona la comunitat. El Cumbayà va contribuir a la desacralització del ritus, per això no m’agrada a pesar que no sortiré del temple per aquest motiu. De tota manera reconec que el Cumbayà pot ser en part nociu perquè distreu. La unicitat del ritus ajuda al poble, a la comunitat a participar, més encara, el ritus evita la privatització de la religió i la conjura del perill d’una religió feta a la meva mida. Si adulteram el ritus banalitzam la dimensió comunitària que és la més important en el cristianisme. La litúrgia no es un folklore, tal vegada alguna de les coses que hi posam sí que son folklòriques, però la litúrgia ha de ser molt més, t’ha de fer participar en la celebració i capbussar-te en el misteri que es celebra de forma comunitària i universal.
Les teves respostes son profundes, no se si podem parlar ara de cuina... (riu amb ganes) la cuina també es profunda. Hi ha una connexió evident entre la taula eucarística i la taula del menjador. Al voltant de la taula sempre hi ha un sentiment comunitari, és el lloc on et trobes amb la família o amb els amics. A Jesús els fariseus l’acusaren de ser un menjador i bevedor, sabem però que aquesta dimensió antropològica de Jesús és la que fa que el seu missatge sigui intel·ligible encara avui i eternament... Jesús no va imposar gaire normes, el missatge evangèlic és molt exigent però des de la llibertat i l’alegria, cosa que s mala d’entendre, però es així.
Idò... parlem de cuina. Se que t’agrada perquè m’ho contares. I si has de convidar als amics els prepararàs...Els prepararé un aguiat de galtots de bou o vedella amb vi negre.
El galtot és una carn econòmica perquè no s’empra gaire, però un cop cuita és molt tendre i saborosa. Els deman tallats a daus. A dins una olla de fusa sofregesc ceba i un poc de panxeta tallada petita, després ho retir i hi pos els galtots, després quan estan ben doradets es posa un poc de farina, es remena bé i s’afegeix el vi negre, es posa sal i pebre bo al gust i també alguna espècia que agradi, a mi personalment el ginebró m’agrada per aquest plat. S’afegeix en aquest punt la ceba i la panxeta que havíem retirat i es deixa coure tapat i amb poc foc durant unes hores, mínim dues. Fins que la carn es ben fluixeta.
Apart unes cebes petites, d’aquests franceses, senceres dins aigua amb un poc de sal i mantequilla. Es posen a bullir durant uns vint minutets, i després, els darrers deu minuts de coure la carn s’hi afegeix a la carn. I ja està, jo ho servesc amb patates bullides que es poden trempar molt be amb la salseta. I ... Bon Profit.
I en companyia de qui? De la família i els amics, això que denominam... “dels nostres”, en definitiva gent amb la qual compartim la taula i l’amor.
|
Oratorio de Sant Felip Neri de Porreras © 2009