Fa dos anys que estàs jubilat... amb alegria? La veritat és que ho desitjava, fa uns anys que vaig fer l’opció per la vida religiosa. Desitjava tenir temps per millor servir la casa de Déu.
I això després de molts d’anys de feina... no? Sí, vaig començar fent feina a un bar de Porreres fins que vaig anar a fer el servei militar, després a la possessió de Son Catlar on vaig estar-hi 32 anys. Els darrers vaig tornar a Porreres fent feina amb una família de bona gent. Va ser en aquells moments quan ma mare, ja molt major, morí. La vocació jo sempre l’havia tenguda però a la vida les coses mai resulten senzilles, o sigui que després de tot aquest temps, quasi jubilat, em vaig decidir a donar la passa definitiva i vaig demanar entrar a Sant Felip com a “Hermano”.
I la vocació va sorprendre a la teva família? ho deman perquè ja no eres un infant: No, no era un infant, com he dit ja estava quasi a punt de jubilar-me, però no crec que els vengués de nou, i la veritat és que ho entengueren i ho agafaren amb alegria. Ells no ho saben, però jo de jove ja havia volgut ser germà de Sant Joan de Déu.
I no ho vares ser per? ... (ho pensa) Vols que et digui... a ca nostra no em podien ajudar, difícilment ho haguessin entès. A més, no ho vull amagar, jo no servia pels estudis i allà demanaven es batxiller... Com podia jo arribar a tenir-ho? Pagar un mestre era complicat per l’economia familiar, i a més com he dit els estudis em feien por.
I la idea et va fugir del cap... Sí i no, és veritat que no sempre hi pensava, però també que hi pensava sovint. Demanava espesses vegades a Déu que em permetés fer un servei a l’Església els anys que em quedassin de vida... Ja ho veus, per a Déu res es impossible i a l’edat en que molta gent plega veles, jo les vaig desplegar per navegar les Seves aigües, les aigües de Déu.
Alguna vegada havies tengut vocació de Felip Neri? Sincerament no, mai m’ho vaig plantejar, els pares que vaig conèixer tampoc m’ho insinuaren, excepte el p. Morell amb el qual vaig tenir clar que no ens haguéssim entesos, li vaig dir que no i crec que en aquell moment vaig fer el que era correcte.
O sigui que t’oblidares de Sant Felip? No, del que em vaig oblidar va ser de fer-me germà de Sant Felip, que és distint. Jo feia molts d’anys que ajudava als germans que hi havia en aquells moments, l’Hermano Benito i l’Hermano Josep, ells confiaven en jo i jo els vaig ajudar sempre en tot el que vaig poder. Mai vaig oblidar Sant Felip.
I entorn a l’any 1998 Sant Felip es reobrí: I amb gran alegria del poble, feia molts d’anys que estava tancat i semblava que allò era el final. Quan la gent em comentava si no hi enviarien ningú jo sempre els deia que Déu ens obriria un camí. Al final, ja ho veus, el 1998 tot es recomençà
|
|
I la teva vocació... Sí, la meva vocació també, llavors sols va ser qüestió d’esperar el moment adequat. El primer era ajudar a atendre a ma mare, ho coment perquè la meva germana Aina era la que duia el pes fort d’aquesta tasca i me semblava que no era oportú que jo la deixàs en aquells moments tota sola. Un cop morta ma mare i per tant alliberat, ja m’ho vaig plantejar seriosament i finalment vaig donar la passa. Record encara amb emoció el dia que vaig professar, hi hagué una festa grossa que sempre agrairé a la gent de Porreres, a la meva gent. Va ser gros!
Un mal record a la vida que volguessis oblidar: No, la vida duu de tot, i tot ho hem d’acceptar, no vull oblidar res, fins i tot la gent que m’ha fet mal m’ha ajudat a créixer.
I... Un bon record: El de tota la gent que m’ha estimat i especialment haver entrat a Sant Felip, això m’ha suposat un abans i un després, abans era en Joan, ara l’Hermano Joan, la diferència no és cap honor, ve marcada pel servei, abans era un home voluntariós que ajudava, ara traballar a la casa de Déu omple la meva vida, és la meva opció.
Durant molts d’anys treballares de cuiner a Son Catlar, i avui ens diràs com fas... Vos puc contar com faig l’arròs brut, va be?
Va perfecte, t’escolt: Mira posem que ho feim més o manco per quatre o cinc persones. A dins una greixonera sofregesc pollastre “campero”, més o manco un quart d’animal, amb una grapada de costelló de porc i altra de carn magra, tot amb la sal i el pebre bo al gust. Quan està tot ben doradet hi afegesc una ceba tallada ben petita i quan ja està fregideta hi afegesc unes tres tomàtigues de ramellet pelades. Quan tot està ben sofregit hi afegesc l’aigua però no tota de cop, sols allò que deim tap no tap el que he sofregit. En aquest moment hi afegesc també bolets, si es temps d’esclatassangs (rovellons, cast: níscalos) van molt be i si no d’aquests que venen deshidratats. Tot això ha d’anar bullint amb bones i hem d’anar afegint aigua fins que la carn sigui ben fluixeta, més o manco dues hores. Quan ja es cuit hi afegim un poc més d’aigua que basti per després coure l’arròs, convé sempre tenir aigua calenta per si al darrer moment s’ha d’afegir un poc. Tastam, corregim de sal, i si està bé hi posam l’arròs, una grapada petita per persona o més segons agradi més clar o més espès. Amb l’arròs hi pos un “picadillo” d’all, julivert i fetge del pollastre que abans havia sofregit i guardat, quan l’arròs és cuit es treu a taula i... Bon profit! acompanyat d’un vinet negre de Porreres és una delícia.
I mos ho menjam tots sols? (riu) A Sant Felip si un dia dinam o sopam tots sols el p. Francisco i jo és una cosa molt rara. Sempre tenim gent, amics que ens visiten i gent a la que estimam. Una Comunitat ha d’estar oberta a la gent, oberta a l’amor. Quan una Comunitat es tanca acaba morint.
|
Oratorio de Sant Felip Neri de Porreras © 2009