El teu àlies ve donat pel fet que passes el rosari a la Parròquia de Porreres... com començares? Un dia pels morts érem a la Creu, la gent xerrava molt, vaig demanar a Mn. Joan Rosselló al cel sia si volia que passàssim el Rosari. Li va parèixer molt be i així vaig començar. L’any de després, amb la mitja rialla a la boca em digué: “pel mateix preu de l’any passat... que no vendries enguany a passar el rosari?” tot dos riguérem i li vaig dir que per descomptat podia comptar amb mi. Durant set o vuit anys el vaig passar a la Creu. Un bon dia em demanà per enregistrar un rosari a un CD. Volia evitar que la gent xerràs als funerals. Em vaig oferir a enregistrar-lo, però la meva dona el va malentendre pensant que se referia al rosari de la creu, o sigui un pic en l’any, i amb aquell punt que tenen les dones digué: “per ses feines que tens ja els pot dir en viu i no gravat” així que ja ho veus, per mor d’ella el pas a cada funeral des de fa quatre anys.

Així idò tengueres un contacte fort amb Mn. Joan Rosselló... Mira, amb D. Joan no era gens difícil tenir-hi amistat, era un home que tothom estimava, ell va estimar Porreres i el poble també l’estimà, quan morí verem plorar fins i tot els homes més forts, s’havia guanyat el poble. Amb la qüestió del rosari ens relacionarem molt. Tant que em va proposar formar part del Consell Parroquial. Em posà a la llista amb el meu consentiment, quan la gent quan el meu nom (Tomeu Esteva) demanava... I aquest qui es? Clar, es que jo no som de Porreres i era poc conegut. Els qui ho sabien responien, es en Tomeu, el que passa el rosari... I mira, per això la gent em conegué i em votà per entrar al Consell Parroquial.

Total que pel rosari et coneix tothom... I tant, mira el meu cosí parlava de mi a una gent de Porreres, no hi havia manera de que em coneguessin. Al final després d’esbrinar-ho molt arribaren a la conclusió que del qui parlaven era d’en “Tomeu del Rosari”, llavors ja va estar. La gent efectivament m’ha conegut per això, per passar el Rosari.

I a qui recomanaries que el resàs? Pot semblar que actualment és una oració passada de moda, encara que jo crec que no. No se si t’has fixat que es una de les coses més freqüents que la gent penja del retrovisor dels cotxes, si t’hi fixes en veus moltíssims. Crec sincerament que s’ha de recuperar aquesta oració i a més que s’ha de fer dins l’àmbit familiar. Resar junts el rosari uneix molt a la família entorn a Maria, entorn a Déu.

Però, a més de tenir un peu a dins la Parròquia en tens un altra a Sant Felip, ets un feligrès feel junt amb la teva dona... Saps, la meva vida està i ha estat sempre lligada a Sant Felip, d’infant ja anava a Palma, vaig cantar a la Capella Oratoriana, i sempre, d’una o altra forma l’Oratori ha estat present en la meva vida. L’Oratori de Porreres em recorda la meva infantesa, son molts de records ben estimats... es un lloc on el millor de la meva historia sembla que hi batega. A més m’uneix una fonda amistat tant amb el p. Marc Vallori de l’Oratori de Palma, com amb voltros, els membres de Porreres. En definitiva un història arrelada en l’amor a Déu i als germans.

I recomanaries l’Oratori als joves?? Jo he estat a prop o a dins l’Oratori durant 62 anys, o sigui tota la vida. Crec que ens hem de prendre molt seriosament la feina amb els joves, aprendre a fer novament ofertes a la joventut. Més encara, no crec que l’àmbit dedicat a la joventut hagi de ser sols el formatiu (catequesi etc.) sinó també lúdic. Els joves no han de relacionar la Parròquia o l’Oratori com una perllongació de l’escola en quan a formació, sinó com un lloc en el qual se’ls fa cas i es troben a gust. No sols els hem d’alliçonar, sinó també i sobretot els hem d’estimar, acompanyar, i ser capaços de riure amb ells. Si ens fan nosa ells ho notaran i no s’acostaran, en aquest moment aquella parròquia o aquell convent tendrà difícil accés a la joventut, i per tant a l’horitzó sembla molt complicat que hi hagi plantejaments vocacionals.

Aquesta qüestió repetesc és molt important. Un temps les parròquies i els convents eren els llocs on els joves ens reuníem i ara... ara si se volen reunir van a altres llocs, en part perquè hi ha més oferta, però també perquè l’Església no ofereix res més que catequesi, o sigui: feina, feina, i més feina. La paraula compromís comença a cansar i fartar, del que es tracta és d’usar altres paraules, com passar-ho be a l’Església o al Convent, estar-hi a gust, sentir-se acollit, sentir-se estimat...