Fa unes dècades vengué a Mallorca una celebritat eclesiàstica, el pare Peyton predicava el res del rosari en família. La seva màxima era “familia que reza unida permanecerá unida”.

Passat el temps un creu de veritat que aquell jesuïta tenia raó. La família és l’àmbit on la catequesi, la pregària, la transmissió de la fe ha de tenir lloc de forma totalment normal. La crisi de la família està en el fonament, en l’arrel de la interrupció en la transmissió de la fe, sembla com si hi hagués un salt de dues generacions que no han transmès el que coneixien els padrins i que de fet suposava un dipòsit teològic important, popular i universal que ens identificava com a societat creient, com a societat cristiana i ja de pas convertia la nostra família en una peça de l’engranatge social. Peça important i estimada. Però no ens embullem i retenguem aquesta informació: la transmissió de la fe te un buit de dues generacions. Atenció!, sols dues generacions.

En aquest petit buit de dues generacions han sorgit coses molt curioses com per exemple una nova anticlericalitat o un nou laïcisme bel·ligerant. Sé que aquests fenòmens no son nous, però darrerament resulten quasi ridículs per lo anacrònics. Ningú t’acusarà avui d’ateu o incrèdul, ningú t’assenyalarà pel carrer. Quasi bé al contrari, avui se demana als cristians que donem raó de la nostra fe a davant un món que certament no es capaç de donar cap raó de quasi res del que fa. Laïcisme bel·ligerant ridícul i anacrònic.

Xoca això i molt amb la conservació folklòrica quasi obsessiva que dedicam a qualsevol tret identitari o idiosincràtic normalment lligat a la religió. Sabem que la major part de la nostra cultura arrela en el fet religiós, ignoram o atacam la religió i en canvi preservam el que la religió ha produït sens aturar-nos a pensar que si ha produït aquesta o aquella manifestació que consideram sublims caldrà en algun moment demanar-se si no convindria també preservar la font, al manco amb interès semblant amb el que preservam l’aigua que d’ella hi brolla.

Em resulta quasi còmic o vomitiu, veure gent que entra a l’església a la missa de matines i escoltar quasi orgàsmicament el cant de la sibil·la, i un cop acabat surten del temple perquè la celebració de l’Eucaristia no te per a ells el menor interès. La sibil·la treta del context eclesiàstic no deixa de ser un cant soporífer i avorrit fins a la sacietat, semblant en la melodia a una cançó de bressol, temible en l’enunciat fins al punt de poder fer por al més valent.

Ridícul semblant suposen els balls de cossiers desconnectats de la litúrgia eclesiàstica. Sembla com si fossin peces que un veu aïlladament, manifestacions puntuals d’un “tot” ignorat però idolatrat en la seva “partícula”. Ridícul absolut que converteix lo particular catòlic en provincià folklòric, i lo singular d’un cristianisme local en peça de museu. Sens ànim d’ofendre, Àguiles, Cavallets, benedicció d’animals per Sant Antoni i cotxes per Sant Cristòfol, -dit sigui com a exemple-, ens fan adonar de la bogeria en que ens movem. Despreciam l’Església i al mateix temps ens emocionam fins a xuclar-nos els mocs davant “coses” d’Església. Ens ho hem de fer mirar!

Quan les famílies es desconnecten de la fe, i la societat fa el mateix. Quan prohibim creus per respecte als no creients oblidant segles de història que arriben fins als pares de l’ateu bel·ligerant. Quan renunciam al nostre passat cal ser coherents i renunciar a tot. La iconoclàstia em sembla en aquest sentit més bàrbara, però també més coherent que la pantomima actual, posats a renunciar i rebutjar el passat és més lògic esmicolar-ho tot per simple coherència.

Aquests dies està en discussió la demolició o no del monument al “Baleares”, veus a favor o en contra més o manco coincideixen en un punt comú: Si és una exaltació del feixisme (cosa en la que no es posen d’acord) s’ha de destruir.

Vist això imaginau aquesta conversa fictícia: • Au al·lots, anam a destruir aquest monument perquè és una exaltació del feixisme.
* D’acord però… No puc dur-me’n a ca meva aquella àguila imperial?, la trop tan bella!
* Oh, sí! i jo me’n vull dur aquell mariner amb el “brazo en alto” quina cosa més formosa!. En que quedam? Renunciam o no renunciam? Conservam o destruïm? Som o no som? Al final la cosa serà molt complicada i ja veureu com arribarem a crear un museu per contemplar allò que volíem amagar… Ja te val!

En definitiva, l’actual atac sistemàtic a les nostres arrels cristianes me sembla una acció suïcida, ridícula i per demés visceral. La crítica a l’Església pot ser bona i ens pot fer créixer a tots, creient i ateus, cristians i agnòstics. El que de cap manera val és voler conservar en bolles de gas “tradicions” cristianes i alhora voler cremar amb sosa càustica el fonament de les mateixes tradicions.

Sols una mostra més de l’absurd: A les escoles públiques està prohibida l’exhibició de símbols religiosos no fos el cas que ens provocassin lepra. Idò estimadets jo estic fart de veure a Sant Antoni i el Dimoni entorn al 17 de gener. Cansadíssim de veure “Jaies Coremes” durant aquest temps litúrgic, i per descomptat oiat de veure covetes del Betlem entorn a Nadal, això a més dels reis, estrelles, arbres de Nadal, crespells i panades i fins i tot alguna nadala cantada pels més petits amb acompanyament de pandereta i ximbomba

Res, que no tenim remei, que volem conservar el barram postís de la padrina i a la vegada la tancam a dins una residència per no haver de veure-la.
Estam ben torrats!