Ho reconec, com més va més, estic carregat de manies. Jo crec que ja son coses de fadrí vell, rareses que amb el temps es van enquistant fins a conformar un caràcter estrany i mal d’anar entorn, càustic i malhumorat tot i que divertit per lo estrambòtic. Entre les moltes coses que em molesten (cada cop en tenc més), hi ha la d’haver d’acabar amb un sopar es faci el que es faci. A l’Església som especialistes en aquestes fraternals pèrdues de temps. Feim una reunió i de forma invariable acabam amb un sopar; organitzam una trobada de catequistes, al final hi ha sopar; una d’arxiprestat, acabarem amb un sopar. Cansat el tema; pèssim pel colesterol, diabetis, o sang alta; fatal per la salut en general, sobretot fatal pel que denominen: optimització de recursos. Acabar amb un sopar o unes galletes es faci el que es faci equival a una pèrdua miserable de temps i un desgast innecessari de les persones, essent que molt sovint el sopar dura més que la mateixa reunió. Venga, anem per parts que la cosa promet.

Partint del que tenim hem de ser conscients que el que manco tenim és gent. En tenim poca i molt cremada, sempre som els mateixos. (O més bé per ser honest hauria de dir que sempre son els mateixos, fa anys no vaig a res que no em faci il·lusió i cada cop m’il·lusionen manco coses). La poca gent a la qual li podem penjar l’etiqueta de “compromesa” és cada cop manco, i l’etiqueta, per cert, està cada vegada més arnada i passadeta de moda, “sic transit gloria mundi”.

Sembla que això no ens preocupi, i de fet mantenim amb poquíssima gent estructures que haurien de menester un vertader exèrcit. Vos posaré algun exemple: A les Parròquies funcionen grups de catequesi, acció social, joventut, majors, mitja edat. Grups de lectors i netejadores, de floristes i matrimonis, de pares que han de batejar infants i d’infants que son convocats per fer d’escolans. De primera comunió, confirmació y oració, visita a malalts i preparadors de litúrgia, junta d’obres i d’economia, treballadors socials i monitors d’esplai sols per posar alguns exemples… en total quanta gent creis que forma aquests grups, pensareu que 30 o 40 persones?? Idò no estimats, aquests grups solen estar formats per poca, molt poca gent. Clar està, la pregunta és evident: Com ho fan? I la resposta és igualment lògica: Una mateixa persona ocupa cinc, sis, set càrrecs. Estesos?

La cosa es pot considerar suportable atenent que els gustos de la gent son generalment poc discutits, i fins i tot una certa dosi de masoquisme sembla socialment acceptable. Considerem doncs “normal” que una senyora o un senyor ocupi el rol de catequista, monitor d’esplai, comptador de doblers de les bacines, i ajudant de “floristo”, això a més de lector si no hi ha ningú altra, o sigui, quasi sempre.

Acceptem també que malgrat aquest frenesí i desfici li quedi un temps per a la seva família i per una mica de vida social amb els amics ateus, que mira que ja és difícil!
Considerem a més que tot ho fa amb bona cara i resignació cristiana, o sigui, de forma compromesa, passadeta però bona. Coincidirem supòs en que aquest personatge mereix el nostre reconeixement pel seu martirial testimoniatge, un premi, un reconeixement a la seva prolífica i múltiple funcionalitat. Cony, si sembla un ànec: neda, vola, corre i fa cuac cuac!!
Parlam d’un premi, entesos, però… que entenem per premi? La cosa es complica.

Massa vegades a l’Església funcionam de forma eclesial, o si ho voleu amb altres paraules més afinades podem dir que molt sovint els clergues clericalitzam tot quan tocam i feim. No, això no es bo pel que ara explicaré.

Mirau estimats, els clergues som fadrins, i vista la mitjana d’edat del clergat crec poder afirmar que som fadrinots vells. Estam carregats de soledat i ens encanta tenir gent al nostre costat. Per aquest motiu no tenim cap problema en organitzar reunions, trobades, jornades, diades i tot el que vulgueu. Sembla com si en aquestes reunions de “gent compromesa” trobàssim una justificació a la nostra solitud, sembla que pensam: “som fadrí per atendre millor a aquesta gent que m’ha de menester”. El tema vist així resulta fal·laç i perillós, perquè si hem de ser honests resulta que la cosa és just a l’inrevés.
La gent no ens ha de menester per reunir-se, ans al contrari, som nosaltres els qui no podem estar sens que ens donin raó del nostre ser els altres, els convocats, els reunits per noltros. La cosa es clara, els qui necessiten de la reunió no son ells. Els qui necessitam gent som noltros. Molt malament el tema!
Atenció, vull salvar de la crema les reunions necessàries, aquelles que conformen una baixíssima proporció (dos… tres per cent?) de totes les que feim però que de veritat cal fer. Les altres posau-les a dins el que explic, seguim.

La gent, gràcies a Déu, té vida més enllà de l’eclesial reunió: tenen amics, parella, fills, feina, preocupacions… que tenim noltros? Noltros, pel nostre pecat, tenim massa sovint el món que ens hem creat: un món petitet i algunes vegades molt pudent per lo ranci i tancat, amb flaires a sagristia humida i a senyoretes d’un temps, sobretot fadrines velles, que ens envolten com a “mamaítas” protectores de la nostra santíssima, beatífica i sacerdotal virtut. Patètic!

En funció d’aquest “mundillo”, fràgil com un delicat ecosistema en perill real d’extinció (riu-te’n dels ferrerets), no resulta gens estrany que facem una passa més i promoguem, ja no sols la reunió amb l’excusa de la feina, sinó també i sobretot el que podríem denominar “aliment convivencial”. Sembla que d’alguna manera vulguem dulcificar l’aspror feinera de tanta reunió proposada per noltros, i per això, a més de les tasques que ningú lleva, proposam allargar una miqueta més la trobada amb un “sopar de germanor” . Assistiu-nos Senyor!
Invariablement cada un aportarà el que bonament pugui, amb sobreabundància de pitera de pollastre arrebossada, truita de patates i trampó. Horror!!
Sembla que en realitat del que es tracta en aquests sopars és de fer sentir be al capellà, perquè la gent, no ens enganyem, es trobaria molt millor a casa seva, amb els seus amic, amb la seva gent, damunt el seu sofà, cama aquí cama allà, adormissant-se davant la tele després d’un jornal de feina dura.

Aquests dies passats a la publicació digital ZENIT s’advertia als preveres sobre la necessitat d’eliminar de la post comunió els avisos. Argumenten des de Roma (i crec que tenen raó) que els avisos han ocupat indegudament el centre del ritus. Afegeixen que el sacerdot actua “in persona Christi” fins al final de l’Eucaristia, i que no sembla molt propi de la seva funció anunciar “mercadillos” solidaris, torrades d’associació de veïns o altres esdeveniments socials com a porcellades o pamboliades. Cony, que sembla que al capellanet l’oli o el saïm li han de regalimar per la casulla. Uep! Alerta, això ja ho dic jo, no ZENIT.

Mutatis mutandis crec que la cosa és aplicable als sopars de germanor de després de les eclesiàstiques reunions de feina. Cal dir fort i claret que si anam per feina l’hem de fer i punt, i amb la mateixa afegir que els sopars son coses personals que un fa amb la família o els amics. Quasi un clam desesperat per cridar que un final de reunió no sols no te perquè acabar amb un sopar, sinó que és molt bo i preferible que no ho faci.
Jo vull fer feina per l’Església, vull col·laborar, ajudar, empènyer. El que no vull, perquè no crec que suposi cap tipus d’ajuda i a més no em dona la gana, és sopar amb la catequista, el lector, o l’organista, de “l’ensaladilla” que ha duit la monitora de l’esplai. Venga ja!

Mn. Lluc Riera, Vicari General de les Mallorques, repeteix amb encert a moltes reunions, que els grups de feina de l’Església han de ser això, grups de feina, i tot molt al marge de l’amistat, desitjable, però no imprescindible. Amb les mans, i fins i tot amb les orelles i els aranells del nas vull aplaudir aquesta magnífica aportació. Comptau amb mi per la feina, no pel sopar, deixau-me acabar el ritus de la Missa sense avisos, i per favor, no emprenyeu presentant els ditxosos sopars de germanor com un premi al meu compromís, perquè amb una o dues croquetes més aconseguireu fins i tot que m’esborri de la feina.

Acab. He dit que donada la manca de gent resulta molt freqüent que una mateixa persona desenvolupi funcions en cinc, sis, o més grups. Multiplicau el sopar de truita per sis i començareu a entendre perquè els “compromesos” solen fer cara de patir del fetge. Un problema: en perill d’extinció i a més malalts!