Vivim un temps en el qual subsisteixen dues corrents a dins l’Església. Per una part els postconciliars pugnen per mantenir encesa la flama del bon Papa Joan XXIII i les conseqüències del que anomenam Concili Vaticà II, tot i que moltes, moltíssimes vegades penjam al Concili coses que mai va dir ni tan sols proposar.
Per altra banda cobra cada dia més força un corrent revisionista del Concili que no pretén la seva anul·lació, però sí la revisió fonda i necessària en quan les esglésies s’han anat buidant a un ritme molt preocupant i no sembla existir horitzó de canvi de continuar pels mateixos camins actuals.
Ambdues línies subsisteixen, a vegades un poc enfrontades, altres descaradament en desacord. Si em demanen per quina de les dues em decant jo hauré de reconèixer els meus dubtes, per una banda crec que el Concili era necessari, per altra consider que l’Església no pot hores d’ara “perseguir” al món en una carrera totalment folla que des de fa unes dècades es posa més i més de manifest com un autèntic desastre. Admet que no sé que demanam quan reclamam l’actualització constant de l’Església, de fet em sembla que la demanda és un punt irresponsable. La pregunta que està al fons és la següent: Ha d’anar l’Església al ritme del món fins i tot quan el món dona l’esquena a Déu? O més be ha d’aparèixer com un punt referencial enmig de la tempesta? Cada un que respongui el que trobi, em comptabilitzo entre els que reclamen una alternativa evangèlica enmig del caos regnant. Punt referencial i proposta d’una societat alternativa fonamentada en l’Evangeli de Jesucrist tal com l’anuncia l’Església.
Parlant de lo humà i lo diví vaig entrevistar l’altra dia en Tomeu Esteva, bon amic de la casa, l’entrevista la trobareu a “La cuina del convent” en aquesta mateixa web. Parlava en Tomeu de la buidor de contingut catequètic que oferim des de l’Església als nostres infants i joves. No m’ho vaig acabar de creure, però la veritat és que indagant un poquet ben aviat he arribat a la conclusió que te raó. Les catequesis s’han buidat de continguts i sembla que sols lo emocional i/o afectiu tengui una certa tirada entre els responsables d’aquests grups. Sembla com si la discussió entre pre i post conciliars arribàs fins i tot a la transmissió de la fe que oferim als nostres fills. El que es modern, diuen, es que la catequesi es faci a dins l’àmbit familiar… Tomeu Esteva apuntava ja que la realitat viscuda per molts infants no fa possible la catequesi en família, Jo vull encara anar un poc més enllà… ¿Quin tipus d’infant o jove admetem a les nostres catequesis? Si admetem sols els qui donen el perfil d’una família “tradicional” estic totalment d’acord en que els pares s’impliquin en l’educació religiosa dels seus petits, però… hem d’admetre sols a joves de famílies practicants? Que passa quan l’infant no procedeix d’una família tradicional?
Les famílies no són com fa quaranta anys, però sembla que als nostres catequistes, aquesta realitat els hagi passat per malla. De fet, amb la seva oferta estan pressuposant una realitat familiar ben distinta a la real. Com són avui les nostres famílies?, o millor encara: On creixen els nostres infants i joves? Les respostes poden ser variades, segons cada cas, però arribarem ben aviat a la conclusió que en alguna cosa fonamental han canviat quasi be totes les nostres famílies en quaranta o cinquanta anys. Fa mig segle les famílies eren practicants quasi sense excepció. Avui en la pràctica totalitat no ho són ni tan sols en la figura dels padrins. L’Església no te en la família pràcticament cap ressò actualment.
Quan el catequista demana que la família sigui la que ensenyi les oracions no fa sinó una referència a una família de fa cinquanta anys, o sigui que la contradicció està servida, per una banda volem que l’Església es posi al dia, i per l’altra restam immòbils en la nostra concepció d’un tipus de família comú fa cinquanta anys però actualment molt minoritària.
Les famílies actuals no poden ser transmissores de la fe perquè en la seva quotidinitat la fe no hi te cap presència, fins i tot els símbols religiosos o els moments de pregària han desaparegut de les cases. Comentava l’amic Tomeu que als catequistes sembla que no els agradi gens haver d’assumir la tasca doctrinal. I jo me deman qui l’ha d’assumir? A qui correspon? No ha estat secularment l’Església la principal encarregada d’ensenyar i adoctrinar en la seva, en la nostra fe? Perquè ara no ho volem fer?.
Un temps les dificultats que trobaven els catequistes eren sols de tipus comprensiu, un infant podia saber les oracions (de fet les sabia) i tal vegada no entendre, en la seva infantesa, res del que deia. El drama actual és que l’infant no sols no entén, sinó que tampoc coneix les oracions que infants de generacions passades conegueren. Quan l’infant creixia anava entenent les fórmules memoritzades que servien com a estructura meravellosa on anar col·locant la nova comprensió… I els nostres infants… On trobaran aquesta estructura?
Més encara, el coneixement de “les oracions” possibilita i possibilitarà en el futur la incorporació de l’infant a la Comunitat adulta. Un infant que no coneix fórmules “standard” d’oració mai podrà participar de la pregària en Comunitat. Mai podrà participar en l’Eucaristia perquè quan el capellà digui: “El Senyor sigui amb vosaltres”, l’infant respondrà el que li han ensenyat: “Jesús m’estima…” Li hem ensenyat alguna altra resposta?.
Així mai serà Església, mai podrà viure com a universal la seva fe, mai experimentarà el que suposa participar col·lectivament del ritu ni la litúrgia. Mai podrà madurar la seva experiència religiosa perquè sols li hem ofert una aparença sense contingut i un temps sense doctrina. Estam creant analfabets religiosos, el drama és que ho feim en el si de les nostres parròquies, en els nostres grups de catequesi. Nosaltres mateixos estam analfabetitzant als nostres catequitzats. Sembla que les paraules de l’Evangeli adquireixin una especial duresa i ens qüestionin: “Vosaltres sou la sal de la terra, si la sal torna fada, amb que la tornaran salada?, no serà bona per res més que per tirar-la als camins i que la gent la trepitgi” Mt. 5, 13
Un drama afegit és el de la possibilitat d’estar alimentant encara més la vivència religiosa al marge de l’Església, o sigui, al marge de la Comunitat. Aquest és un pecat molt freqüent en el món actual: Proposa experiències personals amb l’únic objectiu de trobar l’equilibri i l’armonia personal (zen, ioga… etc). Una religió feta a la meva mida, amb “paraules” que sols jo entenc, i en la qual em sent a gust perquè es tan personal que mai me demanarà res que em suposi esforç ni obertura als altres. Vist des d’aquest punt de vista podem estar contribuint a crear autèntics “autistes religiosos” que mai es sentiran interpel·lats per Déu, ni tampoc, per descomptat, pel clam del pobre o del desemparat.
Tornem ara si voleu a la discussió entre pre i post conciliars i ja veureu com el resultat és horrorós. El nin que ha assistit a la catequesi no sap les oracions de la missa, per això la missa de catequesi ha de ser molt especial, feta a la mida d’un infant analfabet religiós. El prevere (pobre senyor) adaptarà la litúrgia fins a convertir-la en una mascarada infantil, buida de contingut mínimament seriós. Fins i tot el seu to de veu es tenyirà d’expressions i llenguatge pueril oferint una imatge penosa. No hem inserit al nin en l’Església universal, hem aconseguit que el capellà faci el ridícul en un espectacle de “payasitos”.
Sabeu que vos dic? Benaventurats els qui no tenen por d’ensenyar doctrina ni es senten acomplexats per prejudicis. Joiós el qui faci entendre al nin la bellesa del teatre, de la música, de la dansa i sobretot de la litúrgia, forma de bellesa i armonia infinitament més sublim que totes les altres juntes. Feliç el qui acosta l’infant a l’Església i li ensenya a estimar-la amb la seva història de virtut i de pecat, Santa de tota manera.
Als altres, als qui redibuixau la Història de l’Església a la mida d’un infant que voltros heu volgut mantenir analfabet, permeteu la meva crítica per la vostra irresponsabilitat. Parafrasejant una frase típica en la campanya de Bill Clinton: És la transmissió de la fe estúpids!!