Estan apareixent aquests dies moltes notícies sobre el problema de la pederàstia a dins l’Església. El papa sembla incansable a l’hora de demanar perdó per una situació molt greu. Llegeixo també als diaris que el rei Joan Carles I duu des de fa un temps dos audífons pels seus problemes d’oïda. Encara en altra àmbit els jutges s’estiren la cabellera a favor o en contra del jutge Garzón. Tot això, a més, amb desqualificacions diàries als/dels principals líders polítics fetes amb uns nivells de mala educació que espanten. Aquí a Mallorca suportam per afegitó les conseqüències d’una corrupció política que deixarà fora de joc a alguns culpables i també a alguns innocents, però amb el descrèdit general d’això que anomenam la “classe política”.
Fa la impressió que qualsevol figura d’autoritat pugui ser atacada amb una certa alegria i impunitat. Més encara, un te la percepció que l’esport de moda no és el futbol sinó el descrèdit de qualsevol que sembli tenir una mica de pes ètic, moral, polític, religiós, social… etc. L’espot de moda és el foment continuat del relativisme i la negació de qualsevol tipus d’autoritat.
Quan el papa demana perdó se li fa una crítica cruel i despietada, com si ell fos culpable directe del pecat d’alguns sacerdots que en la pràctica totalitat dels casos cometeren els seus abusos quan el sacerdot Ratzinguer no era sinó un teòleg d’intel·ligència excelsa. L’atacam per demanar perdó… te sentit? O del que es tracta és d’atacar l’Església digui el que digui, faci el que faci? Desenganyem-nos, l’atac ve perquè l’Església representa una forma d’autoritat.
Lo dels audífons del rei sembla no tenir importància, el que la te és que això es converteixi en notícia. Al rei se l’ataca ara des de molts fronts, a mi no m’agrada perquè en la majoria dels casos la crítica surt més del ventre que del cervell. A més, probablement no seria possible si el mateix monarca no hagués jugat les cartes de fer entrar Espanya en el joc democràtic. Tenim una memòria massa selectiva i una sobredosi de mala llet. Sigui com sigui, que cada un es col·loqui on vulgui, reconeguem malgrat tot que La Corona representa també una forma d’autoritat.
L’altra dia, a un suplement del diari, entrevistaven a una feminista bel·ligerant que, indignada i molt irada, assenyalava la corona com un exemple d’antifeminisme per mor de les lleis de successió. En la mateixa parrafada es declarava total i absolutament antimonàrquica… un es quedava a quadres llegint aquell vòmit gratuït vessat damunt una institució en la que no creus. Clar que la mateixa senyora deia amb una tranquil·litat absoluta que totes les religions son masclistes i també tots els capellans. Supòs que aquesta fèmina enfurismada filarà més prim quan tracti d’altres temes, la seva capacitat de generalitzar grapelludament és realment esgarrifosa. Sols el masclisme més ranci i neandertal s’atreviria a establir un paral·lelisme dient per exemple que totes les feministes son unes lesbianes. Es que cony… la cosa no te per on agafar-la!!! La qüestió era clara, d’una sola atacada la bona senyora es carregava La Corona, l’Església, els capellans i en general totes les religions… quasi res!! I es va quedar tan ampla!!
Pel demés: jutges, polítics, personatge públics etc. semblen impregnats del tarannà d’això que s’anomena reality show. Tothom sembla participar visceralment d’una espècie de guerra indeterminada, maleducada i ben real contra qualsevol figura d’autoritat. Més enllà de les preferències de cada un, això suposa un vertader problema perquè sembla que la única autoritat que acceptam son precisament les “preferències de cada un”. Al final, en lloc de posar lletra al “tambor de granaderos” podem establir com a himne nacional la coneguda tonada de “…y mi palabra es la Ley…” o aquella més cumbayà de “ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres…” Pel que he dit és possible pensar que la crisi d’autoritat no ens afecta per ser cosa de “personatges públics”… permeteu la meva discrepància, i deixau-me dir la meva.
Als instituts on treball ens trobam amb unes dificultats tremendes per corregir als adolescents. No tenim quasi mitjans per fer-ho, i encara quan ho feim els pares renyen als mestres amb agressivitat mal continguda en molts casos. La figura del mestre no es respectada, es tracta d’una figura d’autoritat, domèstica si voleu, però tanmateix autoritat, i ja hem vist que a aquestes figures se les pot atacar de forma quasi sistemàtica… Qui s’ha pensat que és el mestre?… Trist el tema, molt, molt trist.
L’altra dia ma mare va sofrir un mareig i quedà acubada. La duguérem a urgències i el metge començà una recatòlica de proves que provocaren que la pobra senyora sortís de la clínica totalment desnortada. Objectiu de les proves? … ja… pensareu que curar al malalt… crec que no. L’objectiu vertader és per part del metge el d’evitar una denúncia per negligència. Per aquest motiu feim tota casta de proves i usam tota la tecnologia al nostre abast, no fos al cas que els parents ens denunciessin.
El metge és una figura d’autoritat, i per tot el que he exposat sembla que se’l pot atacar, si no estam d’acord amb el seu diagnòstic… idò el denunciam i a fer punyetes. El resultat es que després de fer-li el Tac i el “tic” ma mare va sortir pitjor del que havia entrat. La causa del mareig fou un grip rabiós que diagnosticà i curà na Bàrbara, una bona metgessa de poble, amb l’ajuda d’un “fonendo” i una llanterneta per mirar les orelles. Ho feren malament a les urgències? NO, a les urgències tengueren por!! Tan simple com això.
John Kennedy Toole va escriure fa algúnes dècades un llibre que m’agradà molt: “La conjura dels necis”. Un cop escrit el pobre senyor es suïcidà, ja ho val! Una part de la magnificència del llibre rau en el títol. Jo crec que davant la crisi d’autoritat el que realment s’amaga és una conjura de necis que no volen acceptar cap tipus d’autoritat, cap paraula que contradigui la seva opinió elevada a la categoria de veritat suprema. Tenim un problema ben seriós perquè quan l’autoritat no funciona el més imbècil es fa amb el poder.
Pot succeir a més, i això és el més delicat, que l’actual crisi d’autoritat fomenti el desig contrari, és a dir, el de una autoritat forta, molt forta i blindada contra els atacs (podem parlar de dictadures?)… alguna cosa d’això hi deu haver-hi en el triomf cada vegada més freqüent de partits extremosos en el si d’Europa. Alerta amb això perquè el risc és molt elevat i el perill és real, tant més quan molta gent comença a pensar que val més una autoritat autoritària que l’actual crisi o absència quasi total d’autoritat, que per cert deixa desemparats sempre i sobretot als més febles.
Els “neo” de qualsevol tendència poden trobar en l’actual buidament d’autoritat un camp perfecte per la seva implantació, repetesc, alerta!. Sospit que darrera la desqualificació generalitzada de qualsevol tipus d’autoritat hi podem trobar algun niu d’aquest naturalesa… no? Els qui desitgen la desaparició de l’Estat, de la Corona, de l’Església, de la política, de les associacions, dels sindicats o de l’exercit, dels jutges, magistrats o acadèmics… que volen en realitat? Quina alternativa proposen? Quin futur dibuixen?… Quina por Déu meu!
Amb tot el dret del món podeu pensar que tot això és exagerat, personalment em disgusta moltíssim veure que la conseqüència de la crisi d’autoritat es demostra, per exemple, trobant idiotes discutint amb el policia o el guàrdia civil que han posat una multa més que merescuda. Estic cansat, molt, de que es posi sempre en solfa la paraula d’un mestre, un metge, un capellà, un jutge, un arquitecte… pel simple fet de ser qui son!! Sembla que ja ningú pot dir res i que l’anarquia més brutal s’està instal·lant en les nostres societats. Per cert, vull recordar que la paraula anarquia significa etimològicament Sense Principi o Sense Cap.
Cada un que elegeixi el tipus de societat que vol, jo personalment voldria tenir una certa seguretat que en trobar-me vell i malalt hi haurà un metge que em diagnosticarà i em medicarà sense por i mirant pel meu be. Per la mateixa vull pensar que, obeint l’autoritat del metge, el qui em doni la papilla no em negarà la medicació posant en entredit els coneixements del doctor. Els necessitaré als dos, al de la papilla i al metge, per favor no discutim l’autoritat de cap dels dos en el seu quefer.