Ja supòs que ho heu endevinat, estam en plena temporada, vull parlar-vos de primeres comunions i per descomptat de la forma de vestir en aquests esdeveniments.
Fa uns anys, o millor dècades, es posà de moda celebrar la primera comunió vestits de carrer. S’enterrava així el costum anterior que consistia fonamentalment en vestir d’almirall als nins i de princesa a les nines, i riu-te’n tu de l’actual androgínia eufemísticament anomenada igualtat sexual.
Aquest canvi de corrent en el vestir es va produir sobretot per allò que una i altra vegada s’anomenà modernització de l’Església i que de fet era i és un altra eufemisme perquè del que es tractava en realitat era de desacralitzar la societat abocant-la a l’absurd actual on Déu no hi te lloc però res ha omplert el lloc de Déu. Un drama!
Els catequistes dels anys 70 i 80, es a dir, els actuals (darrera no ha vengut quasi ningú) diuen, deien, que el vestit de la comunió és el que menys importància té, que els regals tampoc son importants, ni tan sols el refresc o la convidada als amics. La única cosa important és, era, que l’infant fos conscient que anava a: Celebrar un sagrament, i que per la transubstanciació duita a terma a través del ministre consagrat actuant “in persona Christi”, un bocinet de pa es converteix en el cos de Crist, i aquella mica de vi en vertadera sang de Nostre Senyor.
Venga, poca broma amb el sagrament però atenció amb el que presentam als infants perquè la negació de l’antropologia més elemental no ajuda a la gent a creure en Déu i la festa és antropològica. Negar la festa és un absurd, els primers aniversaris dels petits estan marcats per la mirada fixa en la flameta de l’espelma i la tortada. Intentaríem explicar a l’infant que la tortada amb la flama és el de menys? Seriem capaços de ridiculitzar la festa i explicar-li els conceptes relatius al pas inexorable del temps damunt la nostra contingent humanitat? Venga, la festa és festa, es humana i és bona. Punt.
Un infant no entén el sentit profund de la seva incorporació plena a l’Assemblea Catòlica a través de l’Eucaristia. Vull dir que no ho entén com un major, és un infant i pensa com a tal. Voler llevar importància a lo humà per destacar los diví em sembla un despropòsit i un absurd del tot irracional, fins i tot ja que hi som, vos diré que ho consider blasfem, ja que Déu essent Déu s’humanitzà divinitzant-nos. La festa, la dels amics que després de la missa aplega un caramull d’al·lots, no s’ha de relativitzar, ans al contrari. La festa és la demostració que allò que s’ha fet a l’Església és tan important que fins i tot quan ja ha acabat la sagrada funció seguim amb alegria irrefrenable. És la comunió de lo Diví amb lo humà, la unió del sentit infantil de festa amb allò que l’infant no entén però ja anomena com a: Jesús, Déu, Església…
Sobre el vestit encara vull afegir alguna cosa. Per començar diré que no enyor la marítima desfilada d’uniformes en les comunions comunitàries però tampoc la ridiculitzaré, primer perquè no em dona la gana, – raó suficient – jo mateix vaig anar vestit d’aquesta manera amb gran esforç econòmic de la meva família, humil en aquells temps; segon perquè el que em sembla ridícul, inhumà i blasfem és la postura d’aquells que insisteixen en l’absurd de fer vestir de carrer, com un dia normal, a qui celebra alguna cosa important en la seva vida. Les coses importants, estimats, inclouen el vestir, vegem alguns exemples: El “Cumbayisme” incloïa trenca (prenda de vestir) amb botons en forma de banyeta, guitarra, calçons de pana i un ideal de llibertat, missa dita per un sacerdot obrer i per descomptat un Jesús revolucionari a l’estil Che Guevara. Bono, no passava res, era l’estètica pròpia del moment i punt.
Quan el fill d’un Cumbayà combregava ho feia amb calçons “vaqueros” i una camisa normaleta. Cony, es que per això era un cumbayito! en alguna cosa s’havia de notar, no?
Venga, tira envant. Quan la gent que no era cumbayita combregava ho feia com ja he comentat de mariner o princesa. Qui ho feia be? Bah! No vos preocupeu, ho feien be tots dos, el de l’ideal de llibertat i l’altra; el de l’Encarnació i el de Sant Jaume. El problema no era tal en aquell moment perquè l’època ja duia els seus maldecaps: moment polític convuls, horitzó de canvis, païda del Concili, maig del 68… moltes coses, cada un elegia el seu estil i punt.
El problema ve quan la gent de la meva edat vol continuar proposant els mateixos patrons absurds que proposaven ara fa trenta o quaranta anys, pesats els pobres! La proposta de “normalitzar” o “vulgaritzar” les primeres comunions encara es fa i un es demana fins quan haurem de suportar la idiotesa i la lletjor com a patrons eclesials, fins quan haurem d’aguantar el Crist de plexiglas damunt l’altar de fòrmica… de vòmit! Ei, que la raó econòmica de nin ric i nin pobre no em val, es pot fer una cosa discreta i amb molt bon gust de la mateixa forma que es pot fer una horterada caríssima.
La primera comunió suposa un fet important en la vida del creient, normal idò que el vestit d’aquest dia sigui ben especial i no un simple vestit “normal”, tant quan més el que es normal, al manco als instituts on treballo, es tot el contrari a elegant o bell. Uep, alerta! al meu temps d’ensenyament a primària abundaven les camisetes amb eslògans en anglès, el mal gust no es exclusiu dels adolescents, els nins més menuts tenen també capacitat de vestir fatal amb permís patern. Ai Déu, els tests semblen ses olles!
Quan un es casa tampoc vesteix “normal”, sobretot perquè quan la gent es casa ja treballen i no es qüestió d’anar a l’Església amb el casc de l’obra, normalíssim segons el concepte d’usar-se amb freqüència.
La cosa es tan clara que, fins i tot quan un es mor, l’encarregat de la funerària demana a l’afligida família, amb un posat molt seriós, si al difunt li han de posar mortalla o altra vestit, i sigui quina sigui la resposta la cosa és que en cap cas parlam d’un vestit “normal” perquè sobretot en un vellet el normal ha estat una bata damunt un pijama, tal volta durant anys.
Si vos trobau en la situació d’haver de combregar un fill feis el que trobeu millor, però per favor no considereu el vestit de combregar com a “normal”, i no ho faceu perquè res d’aquest dia ha d’escapar de la vivència extraordinària: La família reunida, la festa, els regals, els recordatoris… etc. no son coses “normals”, per favor deixem una mica de lloc a la festa humana, que precisament la nostra humanitat ha estat tan estimada per Déu que s’ha fet home en el Fill per salvar-nos.
Celebrau la festa amb alegria amics, perquè això és l’Eucaristia: festa d’acció de gràcies que demana anar amb vestit adient, un vestit nou i especial per sentir-nos dignes a la presència del Déu de l’Amor.