Fa temps, no sé quant, estam assistint a la mort dels símbols. No cal filar molt prim a l’hora de definir-los, un símbol és alguna cosa que representa una realitat major i que difícilment pot ser expressada d’altra forma que no sigui la simbòlica. Així l’aliança matrimonial sol representar-se amb uns anells que, a força de simbolitzar sempre el mateix, acaben per assumir el nom d’allò que simbolitzen. L’anell simbolitza l’aliança matrimonial, fins i tot podem dir que simbolitza l’amor de la parella. De quina altra forma podríem representar l’amor? La dificultat de la resposta justifica l’ús simbòlic de l’anell.
Valgui afegir encara que el símbol és inconfusible, es a dir, podem dur molts anells a les mans, però sols un concret és l’anell simbòlic de l’amor. Exemples en podem trobar a tots els àmbits mentre reconeguem l’existència de realitats o conceptes que ens superen. Així la bandera simbolitzarà la Pàtria, el pa i el vi l’Eucaristia, i la ma de Fàtima l’Islam. I fixau-vos que resulta del tot correcte i alhora insuficient escriure Pàtria, Eucaristia o Islam en majúscules precisament perquè la seva importància pot ser tan gran que ni la majúscula basti per dibuixar la grandesa que la paraula vol expressar, per això a més de la lletra usarem els símbols. Repetesc, l’ús dels símbols està directament lligat a l’acceptació de realitats que ens depassen, Conceptes tan grans que no poden ser expressats en paraules.
La sensibilitat personal i social ha combregat molt be amb les representacions simbòliques, en veure el puny i la rosa sabem que parlam de socialisme, si saludam alçant el braç ens relacionaran amb ideologia feixista, si usam l’àguila i les fletxes la relació s’establirà amb el franquisme… també això son símbols tot i que a diferència dels descrits anteriorment aquests simbolitzen ideologies i no ideals. La diferència rau sobretot en el fet que un ideal allibera i una ideologia sotmet, però deixem anar ara aquesta discussió que dona per més del que vull escriure en aquest article.
Coment tot això perquè darrerament estan apareixent noves lleis que regulen les representacions simbòliques religioses. En justícia hauríem de dir que, en realitat, el que està passant és que es retalla la representació simbòlica del cristianisme a dins àmbits on fins fa ben poc aquestes representacions eren ben normals: per exemple l’exercit o la funció política. A partir d’aquí no es podran retre honors al Santíssim i a més les funcions purament religioses com funerals d’estat etc. sembla que estaran també subjectes a nova normativa que equipararan l’assistència a un acte de l’Església Catòlica amb altres dels mormons, testimonis de Jehovà, o budistes, posem per cas. De forma semblant cal retirar creus de sales de plens consistorials tot i que el poble en qüestió sigui de rància tradició cristiana. El mateix, ja ho hem comentat altres vegades succeeix en escoles públiques, hospitals, etc. No podem exhibir símbols religiosos més que de forma privada i particular.
Aquest mutisme simbòlic imposat casa molt be amb la nostra realitat social en la qual amb molta dificultat acceptam l’existència de realitats més enllà de la meva voluntat. No acceptam la creu perquè ens resulta inadmissible la superioritat d’allò que és sagrat, de la mateixa forma discutim la bandera perquè tampoc aquest símbol pot anar més enllà de la meva percepció individual i subjectiva. La creu no hi serà per decret, però un cop relativitzat el símbol religiós és d’idiotes pensar que la bandera (símbol de la pàtria) es salvarà del mutisme simbòlic. Un cop relativitzats els símbols es relativitzen tots.
Un cop es comença a imposar el mutisme, el silenci simbòlic, s’ha de tenir ben clar que serà un silenci que afectarà a tot allò que fins fa ben poc era pensat com a superior, comú, general o vertebrador. Sap com a greu però no es pot eliminar una concepció simbòlica com la creu i alhora pensar que continuarem acceptant de bon grat els altres símbols sí permesos. Es que es pot legislar la història i les sensibilitats col·lectives?
En el fons el que està en discussió és si hi ha alguna realitat que sigui més gran que el jo subjectiu. En la religió la resposta es clara en tant la relació criatura–creador estableix la supremacia del segon sobre el primer, aquesta relació resulta actualment no acceptada des del pensament laic–bel·licista. La pregunta a partir d’aquí és evident: si la religió no es superior a la individualitat, és superior una bandera? Tal vegada un himne? Podem parlar de la supremacia de la corona o la república? Podem entonar algun himne ni que sigui d’un equip de futbol?
En el moment en que silenciam un símbol estam condemnant la capacitat simbòlica de l’home tant més quan el símbol elegit fa referència al fet religiós que tal volta constitueixi la més antropològica i ampla de les representacions simbòliques. De fet en el pensament humà allò que és territorial (bandera) ha estat supeditat al que era poder diví, no debades fins i tot els reis accepten la supremacia sagrada. Pensau de veritat que un cop emmudit el símbol religiós romandrà incorrupte el territorial o social?
Aquests dies en que Espanya ha guanyat el mundial de futbol ha sonat moltes vegades l’himne i hem vist els carrers plens de banderes que parlen de simbologia pàtria. Em resulta sorprenent que es permeti als jugadors senyar-se en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant quan surten a jugar, o que després d’aconseguit el gol assenyalin el cel en acció de gràcies. Em deman quan temps passarà fins que es prohibeixi a aquests esportistes manifestar públicament la seva creença religiosa.
Al jugador en qüestió el veu tot un país, tot el món en el cas d’un mundial, me deman si no seran ells, els jugadors, els nous catequistes del segle XXI. Joves que consideren l’himne o la bandera, la camiseta o la presència reial, supeditades a la fe en Déu que per ells sembla representar quelcom ben important. Em fa gràcia que la velleta de la missa i el jove esportista es trobin en el gest de senyar-se i en canvi aquest mateix símbol sigui posat en solfa des del govern de la nació. En realitat l’explicació pot ser senzilla. La velleta octogenària i l’esportista de vint anys tenen clara l’escala de valors, no sé si es pot afirmar el mateix de les generacions intermèdies formades entre d’altres pel president i govern en ple.
Quan jo era jove considerava que el jugador de futbol i en general els esportistes contribuïen poc al be comú. Vist el que ha vengut darrera els consider modèlics: Esforç, disciplina, fidelitat, ideal comú i fe sense complexes conformen l’estructura d’aquests joves aclamats per multituds. Tal volta per això mateix son aclamats, i tal volta per això mateix és hora d’exigir als prohibidors de símbols cristians la coherència que representen els nostres futbolistes. Quin món, no? L’esportista és contemplat com un model a seguir, en canvi el polític…