Estan sortint aquests dies notícies sobre la possible construcció d’una mesquita a Palma, parlen que la seva capacitat ha de ser d’unes 1.500 persones i que per descomptat ha de tenir la seva torre per cridar als feels a la pregària. Llegeixo la notícia amb interès.

Record declaracions fetes des de Càritas Mallorca fa uns anys. Els responsables d’aquell moment, davant la pregunta d’un periodista sobre la problemàtica de la immigració contestaren, amb cara de Puríssima Concepció i to un poc aspre, que la immigració no és un problema, en tot cas un fenomen del qual tots ens podem enriquir. Ho vaig escoltar amb atenció tot i que – ho reconec – amb la mitja a la boca, la negació del problema no acaba amb ell i allò em va semblar un doi, carregat de voluntarisme però doi.

En aquell moment encara no havia esclatat la crisi actual i res semblava apuntar en aquesta direcció, la gent que venia a Mallorca, a Espanya i Europa era molta, moltíssima, sobretot esperonats per situacions de pobresa i misèria de la que tots ens hauríem de sentir una mica responsables. Arribaren amb la seva cultura, amb les seves formes pròpies i sobretot, ves per on, amb les seves religions.

Érem, som encara, els receptors. Vengueren a ca nostra i s’instal·laren amb el dret legítim que dona el sofriment a la seva terra, amb el sentiment de venir a prendre una part de la riquesa que a distància els negàvem una i altra volta fent el sord al crit del famolenc, a l’horitzó inexistent del desesperançat. Feia molts anys que els missioners passaven, a les activíssimes parròquies dels anys 70, diapositives i filmines mostrant les conseqüències de la nostra riquesa avara, del nostre creixement desmesurat, de la nostra insolidaritat manifesta. Tanmateix la diferència entre rics i pobres anà augmentant molt, moltíssim, fins a empènyer al pobre a jugar-se la vida saltant barreres i a viatjar amb la mort com a companya. Vengueren, s’instal·laren, treballaren, cobraren, enviaren doblers a la seva terra i feren el que noltros no volíem fer. Fins aquí tot bé.

La qüestió que cal analitzar és a quina societat s’incorporaren els immigrants, perquè si no ho feim tenim el perill de tornar xenòfobs amb moltíssima facilitat i això que és humà i ancestral pot ser un problema greu i no un fenomen enriquidor com defensaven des de Càritas. Més encara, hores d’ara, amb la crisi creixent com un monstre, la situació s’ha tenyit d’uns tons ben preocupants, però bé, tornem enrera, la pregunta era i és. Quina societat rebia la immigració?

Supòs que com en tot no hi ha una resposta, res és blanc o negre. Dic això perquè tampoc la societat es pot dibuixar amb facilitat. De tota manera una cosa sí era clara: s’incorporaven a una societat laica, sobre això crec que hi ha poca discussió. L’entusiasme postconciliar deixà pas a una societat cada vegada més allunyada de Déu i més rendida a l’ídol de l’economia. Les esglésies es començaren a fer servir com a teatres per concerts o representacions de final de curs, i per contra als bancs i caixes la gent guardava un silenci sacral que arrelava en l’existència del seu sancta sanctorum en la caixa forta amb obertura retardada. És interessant el símil perquè el despatx del director es ben comparable a un confessionari:

  • Quantes vegades fill meu?
  • Sols una, es que el piset era tan guapo!
  • Idò hauràs de pagar una hipoteca, posem… durant quaranta anys!
  • Oh Senyor, i a quan em surt cada mes?
  • Poquet, uns mil i pico més iva.

La societat laica i rica pensava que la religió era un atavisme, una cosa de la que

ens havíem alliberat, no debades se’ns recorda a l’Evangeli que no podem servir a dos senyors, la cosa era ben clara, vàrem voler servir la riquesa i per tant deixarem de banda al Senyor vertader. Ens embarcarem en una nova aventura que tot ho quantificava i oblidarem la senzillesa del lliris del camp i dels ocells del cel. Més encara, ho férem amb la convicció total de fer el correcte, el que demanava un món cada cop més desenvolupat on el Misteri hi te poca cabuda.

Davant el “fenomen” de la immigració començarem a usar una paraula antiga i nova alhora: Integració, la digueren i la repetirem de forma continuada, com un mantra. Integració, integració… Ok, ok, ja ho he entès, però… integració a on? Integració a que?

Dic això perquè vàrem perdre una bona ocasió per mostrar el nostre fonament cristià, sense apologia, però sens estar avergonyits. Els havíem d’integrar en coses tan banals com el ball de bot o l’arròs brut i en canvi els mantenguérem ignorants de la nostra identitat més profunda que necessàriament passa per la religió.

La conjuntura ha estat favorable per a l’abandó quasi total de la fe, a les cases no hi ha ja ni un símbol religiós, a les escoles i espais públics ho hem prohibit com el fumar. Els joves no en volen ni sentir l’olor i els majors s’estimen més un dinar amb l’Imserso amb ball posterior que un missa, ni que sigui la crismal amb bisbe i tot. Quina plantassa!!

Es per tot això que la proposta de la construcció d’una mesquita ens ve tant de nou. La cosa ens sorprèn i no l’entenem. No ens atrevim a manifestar públicament el nostre rebuig perquè no és políticament correcte i a més ens han ensenyat que la religió dolenta es la nostra, perquè escolta, el budisme i tot lo oriental ho trobam de lo més preciós, bo, positiu, i espiritual. Ja ho veus, també l’Islam sembla que te ja adeptes entre cristians renegats que renegaren del cristianisme sense preocupar-se mai d’entendre la religió dels seus avis i en canvi posen cara de felicitat absoluta en la nova professió de fe, ja ho val! Tenc amics que diuen que el ioga els ha tornat la felicitat, jo els escolt amb cara de fava i palp entre tant el rosari que duc a dins la butxaca, la diferència és que ell paga al seu mestre d’orientalitat i a mi la Mare de Déu mai m’ha cobrat un cèntim. La pau interior està garantida amb els dos sistemes tot i que en l’Ave Maria pregam per nosaltres pecadors i em sembla que el del ioga ho fa sols en singular i primera persona, ommmm!.

No tenc cap problema en que es facin mesquites, al meu poble en funciona una i la cosa és bona. En tot cas sols una petita reflexió: no entenc la diferència de criteri entre l’acceptació política de l’Islam i la reticència cap al cristianisme.

No veig perquè allò és políticament correcte i en canvi l’acceptació de les nostres arrels cristianes sigui contínuament posada en solfa i apuntada com l’origen de tota desgràcia des d’Adam fins avui.

Em fa gràcia quan deim en veu alta que tothom te dret a professar la seva religió, però volent afegir amb la boqueta torta que: Tothom manco els cristians, que s’han pensat aquests!