Son moltes les veus que en aquests temps s’alcen per atacar l’Església. El problema de la pederàstia, pecat molt greu comès per alguns clergues, no justifica tots els atacs que se’ns fan per totes bandes, no ens enganyem en això. A més dels atacs, ja de per sí tristos, cal afegir la moralina mundana que vol fer-nos entendre el gran error en el que vivim i ens movem els qui hem optat per creure en Crist, per professar la fe Catòlica i Apostòlica.
Una i altra vegada, amb qualsevol motiu se’ns desqualifica comparant-nos per contra amb la societat que ens envolta. Sembla com si el món tot ho tengués bo, i des d’aquest pressupòsit ens volen adoctrinar fent-nos entendre la nostra immensa equivocació: La burla, la rialla fàcil, l’acudit groller, l’insult… tot val a l’hora de demostrar lo dolents que som en comparació a lo bons i moderns que ells son. Una pena!.
Entre aquests atacs del laïcisme bel·ligerant es repeteix com una espècie de mantra la consigna que el celibat no pot ser bo. Fins i tot en el si de certs grups d’església es repeteix aquesta qüestió com a una consigna.
Quan jo era seminarista -temps de molta por i sofriment en els darrers anys-, vengué a Palma un bisbe secularitzat i casat, presidia el MOCEOP (moviment pel celibat opcional) donà una conferència sobre el tema i presentà un llibre. La cosa, segons aquell bon senyor, era clara, el celibat obligatori era una barbaritat. Val, entesos.
Veig també que amb una lleugeresa tremenda apareixen aquests dies vinculacions males d’entendre entre homosexualitat i pederàstia. Aquesta relació s’estableix en el si de l’Església, a fora el discurs és produeix amb el binomi celibat – pederàstia. Personalment no form part dels psicòlegs que han assessorat a la Santa Seu i tampoc de les multituds que visceralment ataquen l’Església. Jo som de l’Església i coment el que no entenc i aquestes dues postures -la del món vinculant celibat amb desordre sexual i la vaticana entre homosexualitat i pederastia- me semblen un punt fuites. Anem per parts.
No se de que es parla quan es parla de celibat opcional. Jo som prevere raonablement cèlib, tant quan més els anys s’hi van posant. Des del moment que em vaig plantejar el sacerdoci vaig ésser conscient -totalment conscient- del celibat com a condició. Ho vaig ser en la mateixa mesura que qualsevol casat o ajuntat (si parlam de maduresa personal) accepta un projecte de fidelitat a una persona, i per tant, l’exclusió de la seva vida afectiva de les altres. Tota opció implica renúncia fins i tot en temes aparentment secundaris. Aquesta qüestió es manifesta molt prest: quan el jove ha d’elegir una carrera orienta la seva vida en una direcció i dona l’esquena a les altres… (ciències o lletres). Cert que més envant podrà estudiar el que vulgui, fins i tot ciències i lletres, però com a exemple crec que s’entén.
Si en llibertat decideixo que vull dur una vida afectiva i sexual en plenitud, amb dona, fills i família… doncs em decantaré per aquesta fórmula perquè ningú a l’Església em diu que no ho pugui fer. Més encara, trobaré a un capellà que beneeixi la meva unió, batii els meus fills i digui el funeral per la meva sogra. He decidit en llibertat, vull una família i no vull el celibat. Molt bé. Tan bé al manco com aquell que opta per viure fadrí, cèlib (no eclesial) o consagrant la seva vida a l’ideal de l’ecologia (posem per cas).
També els qui ens decidim pel sacerdoci ho feim en llibertat. No me poseu l’exemple de que algú pot haver estat ordenat sense llibertat perquè d’això en trobam per tot, persones “obligades a fer” en trobam en qualsevol situació de la vida. Acceptem per tant que els qui volem ser preveres elegim al manco amb tanta llibertat com el qui vol ser mestre, taxista o picapedrer, casat, fadrí, militar o investigador. Ningú em va obligar a ser prevere, en el meu cas la pressió va ser sempre la contrària, tot ajudava a que no ho fos, i malgrat això, en ple exercici de la meva llibertat vaig lluitar per la meva opció. Una opció presa en llibertat i amb l’ajuda de Déu.
Jo venia del món del teatre, la música, el comerç. Tenia 27 anys, havia tastat part de l’afectivitat de parella, entre d’altres amb una al.lota del pont d’Inca i… sincerament res d’allò m’omplia, i quan dic res d’allò vull dir: ni la música, ni el teatre, ni el comerç, ni la parella. Ok? Val idò seguim. En la música havia invertit sis anys de conservatori acabant amb excel·lent la meva carrera de cantant professional. En el comerç tota la vida perquè sempre record als meus pares darrera el taulell. En el projecte de parella quasi un any…
En llibertat, repetesc, en llibertat absoluta vaig voler nedar a dins les aigües de Déu perquè res del que havia viscut vertebrava la meva vida. A dia d’avui (quasi 23 anys després de l’entrada al seminari) crec que la meva decisió fou l’encertada: Som raonablement feliç malgrat les dificultats del camí. Quina part de la llibertat no enteneu? Perquè, gent que no conec de res, em diuen que no he actuat en llibertat? Quina part de l’opció creis que és imposada? En tot cas serà la vostra paraula contra la meva, amb la diferència no petita, que la meva, diu la veritat.
El meu camí ha estat un camí en total i absoluta llibertat… queda clar?
Ara ve l’altra qüestió… una part de l’església vincula la pederàstia amb l’homosexualitat… que ja son ganes de vincular!. Els bisbes francesos han dit la seva i no estan d’acord amb aquesta estranya relació. Jo, que no som bisbe ni francès… tampoc.
El pederasta per definició és un adult (home o dona) que abusa sexualment d’un infant, sincerament això repugna a qualsevol amb la sensibilitat no trabucada. El pederasta pot abusar d’un infant del mateix sexe (pederàstia homosexual) o del contrari (pederàstia heterosexual)… crec que el que és greu no és el referit a l’homosexualitat, a l’heterosexualitat o fins i tot a la possible bisexualitat, el problema greu és que parlam de pederàstia: l’abús d’un adult sobre un petit. Em sembla un desordre prou greu com per poder-lo acotar sense cap més relació.
Fins fa molt poc els homosexuals eren estigmatitzats pel món (no sols per l’església, vius!). En el moment que el món inicia la seva acceptació no sembla oportú ni l’exercici d’un irresponsable “Gay Power” ni una nova estigmatització eclesiàstica. Molt malament, tant als de les carrosses i comparses del dia del l’orgull gay, com als mitrats vaticans que vinculen una cosa mig acceptada amb una altra tabú. Ambdues postures actuen amb certa irresponsabilitat al meu curt entendre.
Quedi per tant la cosa clara. Els cèlibs ho som en llibertat. Els qui som sacerdots o membres de l’església ho som també en llibertat, el cristianisme és una opció tan lliure com qualsevol altra i més respectable que moltes. La part apologètica, inherent a la religió es perfectament respectable, de tal forma que, com a societat, acceptam fins i tot l’apologia de l’Islam o les religions orientals sense cap problema.
Ser cèlib en llibertat no em converteix en un monstre abocat al vici, a veure si ho entenem. Cony, que els monjos tibetans també son cèlibs i a tots ens sembla una cosa quasi divina… quins nassos!! O sigui que un budista sigui cèlib es bo per naturalesa, si el cèlib és un cristià, idò canya… no tenim remei!! Sols mancava ara la vinculació de la pederàstia amb l’homosexualitat… sabeu que em sembla? Idò una resposta en forma de rabieta, com una espècie de diàleg de bojos:
Món: Els cèlibs són pederastes!! Capellans = pederastes !!
Vaticà: Mentiders!! Els pederastes son els vostres homosexuals i la vostra llibertat sexual!!
Quin cansament Déu meu!!… Tant costa d’entendre?… Es igual, al final sempre hi haurà gent que quan et sentin professar la teva fe catòlica posaran cara de perdonar-te la vida. Quan dius que ets capellà ja els peguen les ganes de riure… i si a més dius que creus en el celibat com una opció legítima… tendràs sort si no t’insulten (curiosa forma d’entendre la llibertat!) Ells semblen tenir dret a exposar el seu anticlericalisme ranci i ressentit en qualsevol lloc i ocasió. Ja ho val!!
Per cert, ja que hi som, seria també desitjable que des de l’Església no col·laboràssim a crear més confusió. La pederàstia és baix tot punt de vista reprobable, centrem-nos en aquest tema sens més relacions, per ell mateix ja val la pena. Demanem perdó pels casos que hi ha hagut en el si de l’Església i demanem insistentment i enèrgica l’acció de la justícia humana pels pederastes… que per cert… no sols hi son a dins l’Església.