Aquest títol sembla l‘anunci d’alguna marca d’aparells elèctrics, vertaderament si així fos, l’afirmació que contenen aquestes tres paraules “duren per sempre” suposaria un èxit de vendes. Qui no desitja tenir alguna cosa que duri per sempre?. La mutabilitat de les coses, la seva contingència i limitació temporal estan en el fonament del consum, la llàstima és que les coses no durin per sempre i, dit sigui de pas, tampoc nosaltres.

Malgrat aquest desig d’eternitat, dels objectes i d’un mateix, hi ha algunes coses que voldríem que amb el temps canviassin, i dic voldríem que, en condicional, perquè habitualment no canvien. Mira quina curiositat, una cosa que no canvia i, contràriament al que podria semblar, desitjaríem amb tota l’ànima que estàs sotmesa a revisió i es gastàs aquella mica amb el pas del temps.

Naturalment em refereixo a l’opinió que ens mereix l’altra gent, i també, per descomptat a l’opinió que els altres tenen de nosaltres mateixos. Semblen dic, dues coses immutables, eternes, que duren per sempre.

Acab de rebre pel correu electrònic, enemic màxim de la cal·ligrafia i ortografia, una convidada a participar del 175è aniversari de l’Escola de Pràctiques. La sola lectura de noms als quals s’ha remès el document m’evoca el record d’una època marcada per una educació meravellosa amb mestres tan excel·lents com: Bernat Amengual, Francesca Xamena, Maria Santandreu, Toni Guillem, Pere Cerdà, Pere Deyà i altres. Tenc clara consciència d’haver tengut professors d’immensa qualitat en docència i en humanitat.

Fou, ho vull remarcar, una època presidida pel qui per a la nostra generació és un referent d’honestedat, rectitud, disciplina, i amor al coneixement i a les persones, em refereixo a D. Melcior Rosselló Simonet, el director de l’escola.

Dic i repeteixo que la sola lectura dels noms dels meus companys em produeix un allau de sensacions.

Han passat molt anys, recordes a aquell company amb la fesomia pròpia de l’edat escolar: veu de nin, cara de nin, fets d’infant.

És cert, el record torna una mica dificultós quan del qui has de pensar es de tu mateix. Sembla que sempre has estat igual, no?. De qualsevol manera el rostre dels companys ens diu el que hem canviat. Definitivament no som eterns, no duram per sempre.

Però quan parlam de l’opinió… Ai! Aquí ja nedam. I es que aquell que era un bon amic encara ho és, o al manco estàs predisposat a que segueixi essent-ho. I aquell altra que no t’acabava d’agradar, idò segueix igual, es a dir no t’agrada i punt. La cosa es simple: el qui era graciós és considerat encara oportú en les seves gràcies. I el que era poc agut segueix exactament igual segons la nostra invariable, eterna opinió. O sigui, abreujant, l’opinió que ens mereixen els altres, i la que ells tenen de noltros és immutable. Meravellós descobriment! Això dura per sempre! Semblam conillets amb piles Duracell cony!

Ara, prop ja dels cinquanta anys i quasi amb la mateixa poca prudència d’un jove, pas gust de rellegir la meva història. Record aquella situació que em va fer sofrir, aquella altra que em descobrí la capacitat d’estimar. Encara una altra profundament divertida. Els records Déu meu ens donen raó del nostre present, ens diuen perquè som així i no d’una altra manera. La història ens ha fet, la història és immutable, també dura per sempre.

Entre els records agredolços que tenc al magatzem hi és el meu temps de seminari. Dolç perquè els primers anys foren abundosos en colors alegres, un tant irresponsables si ho voleu, però en definitiva un temps per trobar al Déu de l’Amor.

Clar, tota primera part bona és susceptible de tenir-ne altra de dolenta i aquí ve la part agre. Efectivament, el meu seminari també tengué una segona part, plena de nit i de por, plena de plors i de nervis, absolutament farcida de despropòsits, de tenebres, d’angoixes i tristors. Que hi farem, és la història, immutable segons hem reconegut.

He dit al començament que el desig d’eternitat és referit a moltes coses i en canvi en el que fa referència a etiquetes personals, definicions de l’altra, o simples opinions un desitjaria que el tema fos mutable, variable, canviant.

Dic això, i escric això després de pensar-ho molt. Al meu temps de seminari, a la primera part, o sigui quan el seminari fou seminari i no la filial absurda d’un manicomi, el rector ens insistia moltíssim en la necessitat de revisar les targetes que tenim fetes de l’altra gent, i aquesta revisió havia de tenir per objecte actualitzar-les, posar-les al dia, es a dir, intentar al manco canviar la opinió que tenim de l’altra. Estar oberts a la sorpresa del canvi positiu o a la tristor del negatiu experimentat pel germà, pel company.

Era, ho reconec, una bella doctrina que crec que val la pena posar en pràctica (gràcies Teodor). La cosa és tant més urgent quan un se’n tem que els altres no solen donar-te ni la més mínima possibilitat d’haver canviat. No, és clar, no faig ara referència als meus temps a l’Escola de Pràctiques, sinó com es natural al meu temps de seminari.

Estrany tot. Els alumnes de l’escola de Pràctiques ens hem trobat alguna vegada i som capaços d’escoltar atentament com li ha anat la vida a aquell que fa quaranta anys en tenia deu. Ho feim sense mala bava, no hi ha gelosies, simplement cada un ha fet el seu camí, quasi tots en positiu. Ens uneix el record i, com ja he dit, el referent dels pocs mestres que queden vius i que ens varen estimar ajudant-nos a créixer. Evident, el qui no ens queia be segueix igual, però com que la vida ens ha portat per camins diversos no hi ha rivalitat, ni tan sols oportunitat remota de posar en pràctica l’antipatia. Quan ens trobam, amb sentiments positius o negatius, ens alegram. Ubi caritas et amor Deus ibi est.

Cosa ben distinta passa a l’església, al manco a la mallorquina: món petit, reduït, íntim i quasi sols per això, pudent. No, a l’església mallorquina no tenim ocasió de deixar passar a l’altra, d’oblidar al qui no m’agrada, de ignorar al que no pensa com jo. L’església mallorquina, la nostra església és tan minúscula i som tan pocs que el caràcter se’ns ha enrarit fins a fer-nos semblar talment perpetus adolescents amb ganes de brega, amb poques il·lusions, excés de mala bava i de bona memòria.

D’aquí a pocs anys hauran passat quasi 25 anys de la meva entrada al Seminari Diocesà. Jo en tenia 27 i en tenc 49. Era, com ja he comentat en alguna ocasió, imprudent, impulsiu, desobedient i tal volta altres qualificatius de semblant to, afegiu, afegiu vosaltres sense por que no m’importa. En defensa meva vull dir que sempre vaig ser honest. Han passat molt d’anys però la llei de la immutabilitat en l’opinió dels altres sembla tossudament arrelada en quan a mi es refereix. Fantàstic!