Aquests dies estam vivint una greu contradicció en el si de la nostra societat laica. Parl del mocador musulmà que una jove adolescent ha optat per portar a un institut de Madrid com a símbol religiós, com a expressió de la seva fe.
Em resulta quasi còmic i/o vomitiu veure com en el context laïcista de l’Aliança de Civilitzacions es vol acceptar el religiós vel musulmà amb normalitat aparent, i alhora continuar amb el descrèdit gens dissimulat, de la nostra civilització, es a dir, la cultura i religió cristiana que ha vertebrat i format la societat europea tal com la coneixem.
Es parla que si la decisió de la jove és presa en llibertat se l’ha de respectar… entesos. Encara sonen molt fresquetes les veus que demanen enretirar tot símbol religiós dels espais públics en nom també de la mateixa llibertat… un no sap per on prendre. Vel sí i creu no? És aquesta la qüestió? que deim quan deim llibertat?… complicat el tema!
Personalment a mi el vel no em diu res, ni a favor ni en contra, tot i que he de reconèixer que les pors ancestrals i les eternes guerres contra “el moro” hi son presents en el meu subconscient. “Los temps de moros ja s’acabaren, més temps son ara de nous perills” glossava en Costa i Llobera a l’himne de la Patrona de Pollença. No puc deixar de saber que les principals festes a molts de pobles mediterranis son les de moros contra cristians, incloent-hi en aquestes les que a Mallorca formen part del nostre folklore. En aquestes manifestacions populars el cristianisme s’imposa a la doctrina de Mahoma… és la nostra tradició, és la nostra història.
Quan vaig per les nostres carreteres veig que als pobles destaca sempre l’edifici grandiós de les esglésies que dibuixen en l’horitzó la imatge del que fins fa molt poc ha estat l’aglutinador cultural, social, i per descomptat religiós de les nostres viles i ciutats. Interiorment me deman si de continuar amb el corrent de laïcisme bel·ligerant haurem d’eliminar també les creus que lluen aquests edificis, perquè escolta… els carrers són o no espai públics? Idò… que hi fa allà aquella creu?
Sembla com si la religió fos una imposició, un jou del qual cal alliberar-se per viure en plenitud la nostra humanitat… Al cant de la Internacional hi ha una estrofa que em fatiga profundament. “Ni en dioses, reyes ni tribunos está el supremo salvador, nosotros mismos realicemos el esfuezo redentor…” O sigui que tot depèn de “nuestro esfuerzo” clar està, aposta em fatiga sols el pensar-ho.
Venga avancem un poc. La religió, o si ho voleu “les religions” totes elles, formen part de l’antropologia més fonamental. L’home està constitutivament obert al transcendent, sempre ho ha estat. Piràmides, enterraments rituals, talaiots, religions naturals… tot parla d’aquesta obertura de l’home al Misteri, i tot molt abans que l’Església ni Crist que la fundà apareguessin en el món. La història de la humanitat es pot escriure sobre les línies de la història de les religions… encara més. Si no escrivim sobre el fonament de les religions la història humana ens sortirà escrita en ratlles molt tortes i males d’entendre.
La modernitat i la postmodernitat semblen voler prescindir de Déu i a mi el tema, repetesc, em cansa… sobretot pel que suposa de contradicció. La modernitat és un fracàs molt recent, i la postmodernitat, fruit d’aquell drama de les guerres del 14 i del 40, és l’aigua que respiram encara a dia d’avui… la pregunta és: en base a que volem renunciar a la nostra antropologia i a la nostra història? Sembla que un gran complex ens invalidi per acceptar el decurs dels segles en clau religiosa… perquè?
Tal volta l’hegemonia religiosa dels segles ha de canviar?… possible. O tal vegada hem de revisar el contingut dels nostres conceptes religiosos?… possible també. Fins i tot és possible que del que es tracti sigui de tornar al concepte primigeni de religió, és a dir, relligar el nostre ésser amb el cosmos que ens envolta… Podria ser, tot i que jo continuo pensant en clau cristiana i Déu personal, no en clau de religió natural, mantra, yin o yang.
El que no sembla racionalment acceptable en el pensament modern i postmodern és la negació antropològica de la religió. Un home intranscendent no és millor, possible sí, però mancat de quelcom important que el presenta com a disminuït en les seves capacitats humanes. Un home sense capacitat de religió mostra una carència important. La gran freqüència amb que es manifesta aquest tipus d’home en els nostres dies és proporcional a la deshumanització progressiva de les nostres societats. La “mort de Déu” està suposant de fet l’aniquilació de l’home. No la seva emancipació sinó clarament la seva destrucció. Jo som daltònic, la meva incapacitat d’apreciar la majoria dels colors m’invalida per a la contemplació de gammes cromàtiques i pintures que constitueixen vertaderes obres d’art. Podria jo relativitzar o fins i tot negar el color? Que és el color? Li pots explicar a un cego? Tenc dret a manifestar la inutilitat del color? Puc prohibir pintures als espais públics?… El cert es que la meva incapacitat d’apreciar aquesta forma de bellesa em suposa una minva, en cap cas un plus d’humanitat. El mateix passa amb l’home incapaç de transcendència.
Ara ja, a partir d’aquí, podem reprendre si voleu la discussió dels vels o les creus. Ho podrem fer si acceptam el fet religiós com a antropològicament normal, i en canvi com a anormal, i fins i tot absurda, la negació del mateix fet. No es tracta d’Islam o Cristianisme, el tema de discussió ha de ser molt més fonamental, d’arrel, o com ja he dit, d’antropologia pura. La pregunta serà doncs: Podem viure la nostra humanitat en plenitud? I la resposta dependrà de si l’obertura al transcendent és o no permesa individualment i en societat. Si no és permesa no podré ser totalment home, o seré un home sotmès al qual no deixen desenvolupar en llibertat una part important de la seva humanitat. Per contra, la possibilitat de viure la religió m’humanitzarà perquè el meu ésser apareix format, en gran part, per la capacitat de creure. A major desenvolupament de les meves capacitats… major humanitat, és una relació directa. No gens mal d’entendre el tema! Encara cal afegir que quan més religiosa sigui una societat major grau d’humanitat desenvoluparà i assolirà, la proporció també es directa quan parlam de religió social.
Ja, ja ho se, ara argumentareu que les religions, o millor, les guerres de religions han estat temibles al llarg dels segles. Accepto l’afirmació amb la condició que accepteu la meva: La primera i segona guerra mundial, amb totes les que han vengut darrera, que no son poques, posen de manifest que les guerres no religioses han estat i son molt pitjors que totes les anteriors. D’això es desprèn fàcilment que un món sense Déu és possible, altra cosa es que es pugui afirmar que un món sense Déu sigui millor. Certament crec que un món sense Déu és més inhumà, és senzillament pitjor, així de contundent i simple.
Des d’aquests pressupòsits no em resulta gens estranya la postura de la Conferència Episcopal Espanyola. La jove musulmana te tot el dret a portar el mocador, te dret a poder viure la seva fe tant quan més la cosa no te major molèstia per la gent que l’envolta. A mi el mocador no em molesta, tot i que per descomptat no em convertirà a l’islam, tampoc pretenc que la creu que hi ha damunt l’església del meu poble converteixi a ningú que no vulgui creure en Déu, tot i que tampoc no entenc que pugui molestar tant. La creu representa la religió cristiana, el vel l’Islam i les túniques taronges als monjos tibetans… tota religió te manifestacions exteriors. Tal vegada el drama és que l’actual manifestació exterior del laïcisme bel·ligerant, molt més dogmàtic que la més dogmàtica de les religions, sigui l’exhibició d’una bandera de profunda inhumanitat, perquè sols matant l’home eliminarem la seva capacitat de creure en Déu… Es aquesta la pretensió?