Excepte uns pocs casos la gran majoria de capellans tenim experiència del seminari que vàrem viure i de cap altra tipus o model. La cosa és tan clara que molts ens referim a aquest temps de formació usant una expressió possessiva “El meu seminari”. Escric això en plena tempesta pels casos de pederàstia que darrerament remouen l’Església.
El seminari és un temps en el que la persona ha de decidir en llibertat, i sobretot, ha de poder escoltar amb claredat la crida de Déu. També, és de justícia dir-ho, superar les proves que superiors i rectors van plantejant al candidat. Permeteu que a aquestes proves els anomeni “filtres”.
No ens espantem, tot grup humà té filtres, es a dir, uns criteris segons els quals aquesta persona és idònia i no aquella altra. Tot grup humà destria entre molts i elegeix alguns. Això també a nivell personal: coneixem molta gent, a uns pocs els anomenam amics. Certament no és el mateix amic que conegut. La cosa és clara!
Els seminaris son institucions d’Església, grups humans en els quals funciona perfectament el criteri de selecció, cosa gens estranya i, com hem vist, comú en qualsevol col·lectiu. Tal vegada, això sí, poden cridar l’atenció els criteris que en un moment donat dibuixen una línia, un tarannà, un estil. Criteris imposats clar, jo no vaig elegir els criteris del meu rector, el meu rector ens va imposar els seus criteris. Res estrany tampoc, no ens enfadem, tot grup jeràrquic funciona així i l’Església amb les seves institucions és jeràrquica sortosament.
A partir d’aquí, d’aquesta realitat, sí que podem començar un diàleg desapassionat però necessari sobre les exigències que feim als nostres seminaris, sobre les coses que demanam i/o les que presentam com a virtuts o defectes: L’obediència és un criteri positiu o negatiu? I la honestedat?… Es poden donar ambdós trets ens la mateixa persona?
Coincidirem, supòs, en afirmar que els criteris emprats pels superiors d’aquestes institucions dibuixen un perfil de futur capellà i n’eliminen el contrari. En el meu seminari, dit sigui a modo d’exemple, visquérem dues etapes ben distintes marcades per la diferència de criteri entre els dos rectors que vaig tenir. En la segona etapa jo vaig quedar clarament situat entre els de perfil no acceptat: desobedient, impulsiu, honest però imprudent, qüestionador de l’autoritat del rector, impermeable als seus criteris…la cosa estava clara i suposà la meva ràpida expulsió de la institució diocesana. Tot ben normal… o no.
Els formadors dels seminaris, rectors i superiors tenen una gran responsabilitat perquè el futur de tota una diòcesi passa durant uns sis anys per les seves mans. Aquesta responsabilitat serà exercida en forma conjunta amb el bisbe que resulta molt convenient que hi digui la seva, al cap i la fi convé que els preveres estiguin en sintonia amb el seu cap i pastor. Si el bisbe s’inhibeix i delega totalment, el rectorat del seminari es desdibuixa convertint-se en un exercici de poder omnímode molt perillós. Els bisbes han de mimar el seu seminari, i el rector ha de ser una peça important, però la seva responsabilitat és convenient que sigui col·legiada amb diversos punts de vista, distints criteris i línies d’església.
Els formadors tenen una responsabilitat molt gran que apareix com un fracàs estrepitós cada vegada que un capellà (ex seminarista) es demostra com a derrotat pel món o pel pecat. El prevere derrotat visqué cinc, sis, o més anys en comunitats bombolla, amb gran control i tots els mitjans possibles per detectar trets de caràcter, formes d’actuació, o fins i tot patologies que puguin en el futur invalidar al candidat. Clar, la pregunta sorgeix tota soleta: Si es tenen aquests mitjans… perquè trobam tants casos (coneguts i desconeguts) de capellans vençuts?? Una primera resposta ràpida i simple consistiria en assegurar que els formadors no feren be el seu treball… però, és aquesta la resposta? En part crec que sí, però no del tot perquè el rector o superior és un prevere d’una diòcesi en un moment històric concret, vull dir que en general el rector o superior serà l’encarregat “d’orientar” als futurs preveres cap a la sensibilitat comuna d’aquell lloc, d’aquell moment, d’aquella església particular que demana aquestes coses i no unes altres. La resposta vertadera és aquella que apunta que els criteris de selecció, els filtres, estan en general desenfocats, vegem algun exemple.
L’obediència es segueix considerant un tret positiu a l’hora de valorar la idoneïtat d’un candidat. Submissió, confiança en els superiors, caràcter afable, disponibilitat quasi total… seguim? Sense discutir la bondat de l’obediència haurem d’afegir que en tot cas aquesta obediència ha de ser un tret secundari, perquè el tret principal ha de ser la maduresa personal sense la qual l’obediència pot significar immaduresa, indecisió, infantilisme etc. o sigui, per entendre’ns, l’obediència pot mostrar la teva disponibilitat a la santedat, però també pot mostrar un caràcter proper a la malaltia.
El meu mestre de moral, Mn. Bartomeu Bennassar, ens advertia del gran perill de l’heteronomia com a contrària a l’autonomia pròpia de persones adultes i madures. El futur prevere no pot ser heteronom, ha de ser autònom i capaç d’enfrontar-se als reptes quotidians de la vida. Altra qüestió ben relacionada és que habitualment existeix una gran tendència a acceptar l’heteronomia com a virtut i l’autonomia com a pecat. Quan el candidat al sacerdoci presenta un grau d’autonomia “molest” se’l sol acusar de manca de vocació, mentre que a l’heterònom se’l beneirà habitualment i fins i tot se’l presentarà com a model a seguir pels seus companys. Delicat el tema!
Els formadors han de filar molt prim per distingir un malalt d’un sant i si m’ho permeteu, filant prim i tot l’erren molt sovint. La persona insegura que demana consell sempre seguit, que es recolza en l’autoritat per afirmar-se en les seves incerteses no és un bon seminarista ni serà un bon capellà. És i serà un malalt, sofrent etern, candidat al desordre. El seu caràcter satisfà als superiors que contemplen al candidat com a idoni per la seva aparent permeabilitat al procés formatiu. Sovint tot és mentida, si aquell candidat visqués voltat d’alcohòlics ell també ho seria al cap de poc temps, la seva inseguretat està en el fonament del seu comportament simbiòtic. Actua per imitació, no per convicció ni en llibertat.
Per evitar mals entesos vull dir que els casos de desordre que estan sortint no són, en la seva majoria, immediats en el temps, es a dir, que la meva crítica no es referida ni al meu seminari, ni al meus superiors, ni al meu bisbe, ni quasi al meu temps. Es sols la constatació que durant una època les coses no es varen fer be, i que les conseqüències han estat greus i ens perjudiquen a tots. Afegesc a més que els responsables no son sols els capellans “vençuts” sinó aquells que els ajudaren a arribar al sacerdoci amb esquemes més que discutibles i amb criteris molt dubtosos.
Acab. De tot aquest desordre, de tot aquest caos, en sorgirà un cosmos reordenat, n’estic segur. Tant de bo aprenguem la lliçó, i a l’hora d’admetre candidats, a l’hora de valorar personalitats ho facem amb criteris molt estrictes en quan a la maduresa. Si hem de relativitzar alguna cosa que no sigui la capacitat d’autonomia moral.
No és necessari, i a ningú se li demana, que el capellà sigui el més pur, honest i inteligent de la guarda… el que tampoc no pot ser és que es vagi demostrant que durant molts anys hem encobeït als nostres seminaris als més retorçuts, deshonests i curts d’entre molts… mal fet, molt mal fet encara que fossin obedients.
Encara vull afegir que darrerament s’apunta molt al celibat com a origen de desordres… vos sembla be que en parlem la pròxima setmana?