En arribar el maig record, amb enyorança de la meva infantesa, el mes de Maria que celebràvem a l’escola, escola pública que no per això minvava en el fervor de cantar “Venid y vamos todos con flores a Maria…”.
Avui el maig te altres tons, és l’inici del bons temps i és el mes en el qual sol inaugurar-se la temporada d’esdeveniments socio-eclesials: baptismes, comunions, noces… És un temps propi per la festa, la llum acompanya i sembla que l’hivern ha quedat definitivament desterrat.

A mi personalment m’agrada la perllongació d’hores de sol, els horabaixes eterns i la tendència estiuenca que marca la primavera. També, ho confés, tenc les meves pors. He comentat que és un temps propici per que la gent “t’encarregui” funcions d’església… això moltes vegades és motiu d’alegria, d’altres…

La gent es fàcilment divisible en dos grups: Els que no van mai a missa (multitud) i els qui hi van (minoria). La minoria és bona de conformar, a força d’assistir-hi saben perfectament com funciona la litúrgia i no demanen res estrany. Quasi en to de disculpa et comenten que el padrí morí l’any passat i, si es possible, el voldríem tenir present.
Res estrany, tot normal, bons de conformar segueixen la missa perquè ja ho fan cada setmana, amb l’alegria afegida de veure combregar el seu infant.

Les meves pors son referides a les multituds, a aquells que no venen mai però que el dia que ho fan un desitja amb tota l’ànima que se’n vagin el més aviat possible. Apareixen amb cara d’emprenyats, de dret adquirit, a demanar-te si tal dia, ja decidit per ells sense marge de negativa, et vendrà be casar-los o donar la comunió als seus fills o nets. Si la resposta es afirmativa semblen pensar: “claro, a mi no ho provaràs de dir-me que no pots”… I si dius que no pots… buff, si dius que no pots s’enfaden, ja ho val!

La cosa es complica encara més a les noces quan els nuvis et proposen una missa “especial”. Jo, que amb els anys ja he après a ser un poc polissó pos cara de fava i deman:

Especial?
Sí, es que durem una cantant i un pianista…

Ho diuen inflats com a calàpots, jo pos cara d’admirar “l’originalitat” y responc:

No hi ha cap problema

Animats pel primer consentiment, que sols ha estat el preludi de demandes
absurdes, segueixen:

També havíem pensat que al moment de… que se diuen?, Toni ajuda’m… Ofrenes?
T- Sí, de les ofrenes

Sí, idò això, que al moment de les ofrenes la nostra fillola dugui una guitarra pintada de verd amb una randa color lila, perquè… sap… per noltros la guitarra verda amb randa lila té molt de significat… (llagrimeja mentre ho diu)

Mirada meva desconfiada i pregunta inquisitorial:

Alguna altra cosa… “especial”?
Bono jjaja, (la llagrimeta s’ha eixugada) la veritat es que si no li sap greu… be… digue-li tú Toni!
T: Bono jjaj, la meva dona havia pensat… si no seria possible que per combregar… en el lloc de aquella cosa que donen mos donassin un calamar… és que jo som cuiner a un xiringuito del platja sap? I ens fa molta il·lusió combregar amb calamar.

Aquí la demanda ja em deixa fora de joc, i ells interpreten el meu silenci com a
una nova afirmació. Amb esforç mal contingut arribo a formular una pregunta:

Sabeu que les noces per l’Església estan subjectes a Tradició??
T. Sí jajja, clar, ja ho havien pensat, per això li volem dir que per noltros no hi ha cap problema que el calamar… per seguir la tradició de l’Església… sigui a la Romana.

Bono, no és necessari que rigueu d’aquest acudit dolent, però sí que reflexioneu un poc sobre les coses que demanam a l’Església. A un li fa l’efecte que les celebracions socials sols tenen sentit si els omplim de coses rares. Personalment les celebracions que menys m’agraden son les noces… perquè?

Idò perquè a les noces, encara que l’església estigui plena de gom en gom no contesta ningú, o sigui, que tu surts després de tocar la campaneta i veus que tothom segueix assegut i mirant-te amb cara de fesol. Demanes que es posin drets i ho fan, aquí comences un diàleg amb tots els vents dels món:

El Senyor sigui amb vosaltres
Xiiiuuuuuu xiuuuuuu
Amunt els cors
Fiiiiuuuuu fiiiiiiuuuuuuu

Jo darrerament, al manco per demostrar al devotíssim auditori la seva ignorància deman:

Hi ha qualcú??
Algú sap contestar??
No heu anat mai a missa??

La gent riu amb aquella rialleta entre nerviosa i emprenyada, i jo, a partir
d’aquest moment inaugur el que es pot denominar la “Missa de Juan Palomo”… yo me lo guiso yo me lo como

ElSenyorsiguiambvosaltresiambelmeuesperit… etc.

En aquest punt sempre hi ha algú que recordant que va anar a una missa ara
farà quatre anys a la comunió de la neboda respon un “Amén” fora de temps.
Al final la cosa es clara, si contes algun acudit la missa ha estat un èxit i et
cridaran per dir-ne alguna altra. Perquè clar, a les noces sempre hi ha, entre el grup d’amics, alguns que estan cercat un capellà “divertit” per “convidar-lo” per a la seva… Ai Déu, quin drama!

Et solen telefonar:

El p. Xisco?
Sí, jo mateix
Ah, miri, som una parella del Molinar i l’altra dia el vàrem veure dir les noces dels nostres amics a Cas Concos… mos podria dir la nostra a Artà?… ens va agradar molt perquè va ser taaan divertit!!

Des de fa un temps he decidit no dir noces a fora de Porreres, si cerquen “payasito” que segueixin la recerca… ja de pas els aconsellaria fer el “bodorrio” pel civil, contractant un còmic de veres i no un simple aficionat de mig pel com jo.

Que duguin la guitarra verda, les randes, la cantant grassa que canta com un moix escorxat i l’organista que estudia primer de piano i entre nota i nota es llepa els dits. Que duguin també les flors de l’emperadriu Sisí, i el vestit de na Maria Antonieta… I que em deixin en pau, cony!!

Per la meva banda seguiré estimant el meu sacerdoci amb aquell punt d’honor i orgull que fa que cada cop més em costi prestar-me a representar segons quins absurds.

Ho reconec, m’agrada la litúrgia romana, la secular, la vertadera. M’agrada que els símbols simbolitzin i la Paraula digui a cau d’orella el seu contingut. Admir la màgica, religiosa bellesa rel ritu ben fet. Abomín del ridícul que suposa la “cosa feta a mida”, el símbol que sols simbolitza per a la parella de “tortolitos” i la paraula d’un poema desconegut, normalment oriental, per molt important que sigui per a ells.

Sincerament, si vos voleu casar o combregar, batejar o confirmar, si voleu un funeral o simplement assistir a una missa… deixau-vos d’invents, d’originalitats ni “coses especials”, per be que ho faceu no sortireu d’un ridícul espantós. Fiau-vos de la litúrgia, encara que no la acabeu d’entendre. De qualsevol manera jo tampoc entenc la litúrgia oriental però no se’m ocorreria en cap cas substituir un cant monacal per una cançó d’en Serrat. Per cert… estic quasi segur que el capellà de ritus oriental no ens deixaria fer-ho de cap manera. Noltros… ens ho hem de fer mirar!